Va néixer en un petit poblat, dins una petita illa. Als 14 anys el cap de la tribu, en diríem que el cacic, la va fer casar amb el seu fill. Al 16 ja havia perdut una criatura (va néixer cega i va viure poc) i ja havia tingut un fill. Als 20 va fugir una nit fosca com la seva vida per no tornar mai més.
En arribar a l'illa més gran de l'arxipèlag va obrir els ulls i durant un temps va descobrir alguns colors, fins que novament, el passat la perseguia, tot es va tornar blanc i negre. Va haver de fugir de nou. Aquest cop cap al continent. Deixava enrera un passat que s'hagués estimat més no viure. De fet, un cop va tocar terra, va prometre's no tornar a parlar-ne en molts anys. Van ser molts, certament.
Els records estaven tintats de por, d'humiliacions, de silencis... Però se'n va sortir. Ella se'n va sortir mentre altres s'ofegaven en un mar de desesperança.
Els seus petits ulls, sempre brillants, van viure molts colors en els anys següents. Amb ajut de bona gent, treballant i navegant sovint contracorrent, va aconseguir afegir noves paraules en el seu vocabulari vital: família, felicitat, amor, futur, respecte, pau...
Sí, és la història d'una pobra immigrant. Una de moltes. No va ser fàcil. Immigrant, dona... Però veig la seva cara i els seus ulls aquests dies pels carrers de Barcelona, o als de Melilla, o als de Ceuta... La seva pell era més blanca, però poques diferències més en els somnis,malson i esperances mutilades en uns ulls, més foscos, que aquests dies em recorden els que, un dia va tenir ella, la meva àvia Margarida (Eivissa 1899 - Barcelona 1983).
3 comentaris:
Hola, soc la dimonieta, has entrat en el meu blog i m'ha entrat curiositat per coneixet, has endevinat bé,soc una noia jove,i amb molt entusiasme.
He aconseguit entrar en el teu blog i m'he posat a llegir, crec que tens uns punts de vista molt interesants (molt més que els meus) i s'hem a posar la pell de gallina al llegir la teva primera història..
Es veu que ets una persona amb experiència..
Principalment te buscat per donar-te les gràcies! Estic fen una asignatura que és informatica i ha principi de curs el tutor ens va dir que haviem de crear una pagina web aqui,els meus companys de classe i jo ho vam fer per aconseguir la millor nota posible i perquè eren deures d'una asignatura, cap de nosaltres esperaba que ningu entres en el nostre blog i la veritat és que rebre el teu comentari ma fet molta il·lusió (a cap dels meus companys els hi han deixat un, tots sels han posat ells mateixos per omplir espai)ademés de fer-me molta il·lusió m'has omplert de entusiasme (molt més del que tenia) m'agradat veure que t'ha interesat el que havia escrit i ara m'han entrat moltes ganes de seguir amb el meu espai! Moltissimes gracies per tot, espero tornar a tenir noticies teves! un petó!
Vaja, vaja.. quin inici més bo, Jordi...
I saps? reivindiquem el color rosa... et seguiré, eh?
Gràcies Dimonieta (deixa l'adressa del teu bloc quan escriguis) i gràcies Idril. Idril, em sona a personatge de Mar i Cel, però em sembla que era Idris... oi? Si tens blog no dubtis a convidar... El millor de comunicar-nos és saber que ens escolten. Gairebé tant com saber escoltar. De fet, sovint les nostres veus poden fer escoltar les veus dels invisibles, dels oblidats, dels qui van ser però no van viure, o dels que volen viure però, per nosaltres, no hi són.
Publica un comentari a l'entrada