Estem estiuejant la família a Alcúdia un any més gràcies a la generositat dels tiets Jaume i Maria. Qualsevol pot imaginar si no els coneix una parella que passa els seixanta i veu com els anys van passant. Doncs els anys passen, però ells dos els van arreplegant sense deixar de treballar l'hort, anar a voltar i fer una vida que mereixen tan com sanament envejo. És clar, que bé se l'han guanyada a base de treballar i pencar quan els va tocar. El que més els caracteritza és el seu humor, àcid, punyent, primari a vegades i murri d'altres. Se les etziven un a l 'altre i ens esquitxen tot rient, i criden força quan ho fan. Clar que cridar cal cridar sempre, ja que la tieta està bastant sorda, tot i que quan li interessa sempre hi sent...
Recordo que una vegada la tietat veia a la tele escoltava la missa de diumenge. És molt piatosa, resa el rosari però, gràcies a Déu -he he he- té un sentit de l'humor i unes ganes de viure que l'allunyen de ser cap beata. Doncs mentre veu la tele porta els auriculars inalàmbrics posats per escoltar-la. Llavors es va llevar per anar un moment a la cuina, moment que van aprofitar els nostres fills per canviar a un canal per veure si feien dibuixos... De cop i volta van començar a sentir sorpresos i espantats uns crits i renecs de la tieta que venia corrents de la cuina preguntant qui li havia tocat sa tele... En Marc i en Pol encara riuen quan ho recorden, però quan va passar, tenien 7 i 9 anys, van endur-se un ensurt que els va fer sortir corrents!!!
Del tiet, en podria explicar moltes, com que és un pallasso que les ha vist de tots colors i encara conserva l'humor de fer sonriure i riure als qui estem al costat.
Penso que són una parella feliç... Home, porten ja més de 60 anys casats! Fan cara de ser molt feliços. Sí, perquè els podem imaginar amb una edat, però en realitat tots dos en tenen... 87 (la tieta els farà el 8 d'agost).
Són com les oliveres, però amb sonriure incorporat i molt més moviment...
Porto 3 dies ajegut per culpa d'una inoportuna (quan no?) lumbàlgia. Però aquest matí he tornat a llegir notícies sobre el conflicte al Líban i ara marxo a dinar, que em criden (i sense riure massa que trigo més). Del cedre parlaré en un altre moment, avui... l'olivera de Mallorca.
