El Tibet no és Iraq, si bé una guerra és una guerra...

Aquest dies, ahir tot just, vam complir els 5è aniversari de la invasió/alliberament(?)/guerra de l'Iraq. Ens hi vam oposar de forma contundent. Vam fer cassolades, manifestacions impressionants (entre 50.000 i un milió i mig segons les "fonts" -poso cometes perquè amb la sequera no voldria malgastar-ne cap en aquest comentari) i també grans declaracions no només a favor de la Pau, sinó sobretot contra els qui consideràvem que eren -i ho eren- els culpables de tanta injustícia. I així vam cridar contra Aznar, contra Bush, contra els EEUU -confonent com sempre govern i país-... Sí realement ara més que mai és clar que més que manifestacions a favor de la Pau, eren contra persones i ideologies. Darrera el NO A LA GUERRA, ara amb tristor em pregunto més que mai si no vam ser manipulats a partir de les antipaties que sentim sobre personatges i institucions que, d'altra banda, tampoc han posat gaire difícil que algunes persones els hi tinguem aquest sentiment de rebuig.

No obstant, deu ser molt humà, o si més no molt europeu, o molt mediterrani, o molt hispànic, o molt català, o molt de casa, això de manifestar-se contra en comptes de manifestar-se a favor. De fet, només cal veure un partit de futbol in situ, o en un bar, i veurem que les manifestacions escoltades són més aviat per faltar al respecte, queixar-se o maleir, més que no pas per animar, reconèixer o agrair alguna acció que haguem observat o que desitjaríem observar en breu -la més curta: el gol-.

El que em fa pensar així és que amb tot el que està passant al Nepal, manifestar-s'hi significaria anar en contra de Xina, dels comunistes, dels anticapitalistes, dels qui van a celebrar la propera Olimpiada -un Corte Inglés esportiu on en comptes de dir Ja és primavera ens criden que també per necessitats publicitàries/financeres Ja és hora de fer veure que tot va bé i no ens amargueu la festa-. A veure si descobrim que la majoria de multinacionals americanes (a banda d'europees i asiàtiques) són al darrera que els Jocs siguin un èxit comercial, potser així algú començarà a mobilitzar-nos contra el capitalisme invasor americà i, finalment, fotarem cas dels nepalís que van morint en silenci sota la tenebrosa ombra xinesa.

Reconec, per obvi, que el tema no és senzill. Però tremolo de veure que sí és molt clar: digues contra qui vas i et diré si em mobilitzo. Trist? Doncs al Nepal, a l'Iraq, al Darfur o a Somàlia encara hi ha més gent trista, encara que a alguns la mort els hi guarirà la tristor aviat...

Finalment, simplement justificar el símbol de la Unesco que presideix el comentari. Potser amb la cultura -fruit de respectar les existents que respecten els Drets Humans- podríem aprendre a animar, respectar i millorar allò en el que creiem, més que no pas mobilitzar-nos per anar contra el que discrepem. Potser val la pena anar a favor de la Pau on sigui, per així condemnar la guerra no importa a on ni de qui hi participi...

Ara bé, i permeteu-me una mica de cinisme final per a no caure en una inocència que provoqui incredulitat en allò exposat, em semblarà bastant difícil que tot plegat ho aconsegueixi la UNESCO, doncs depèn de donacions governamentals i el seu principal -i de llarg- benefactor són els Estats Units d'Amèrica, que ja ha amenaçat en més d'una ocasió de retirar el seu suport a aquest organisme si no actua... com cal.

Qüestió de valors

Raó núm. 40. Perquè l'Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00

Deixar d'anar a una manifestació perquè fan un partit de futbol entre l'Espanyol i el Barça televisat en obert pot ser poc defensable i fàcilment atacable. No convocar una manifestació a la mateixa hora que un partit d'aquest tipus indica inicialment pragmatisme i visió de futur, tot i que també justifica que posa en qüestió aquesta i qualsevol altra manifestació. Qüestió de valors...

Quina manifestació aconseguiria buidar l'estadi i apagar les televisions d'aquest país a la mateixa hora que es realitzés? Quin tipus de manifestació ompliria el carrer, fes el temps que fes, i buidaria les llars -no per hipoteques impagades-, apagaria els llums de les cases -sense la col·laboració d'Endesa- i portaria tothom al centre de la ciutat -sempre i quan no vinguessin en tren-? Deixo un temps per pensar.

Ja ha passat el temps. De fet han passat els anys. Més enllà d'algun estudiant de batxillerat o alguna persona amb estudis o sense alzheimer, poc saben que va haver al 1917 una vaga històrica. Com també va ser històriques altres mobilitzacions que, en moment de produir-se, van fer pensar a qualsevol empresari d'espectacles que no era el dia ni el moment d'obrir, que la gent no vindria.

Ara passa al revés. El convocant de la manifestació mira el calendari, la cartellera d'espectacles, la graella televisiva i alguns altres factors que de ben segur s'escapen a qui subscriu -no pas a qui llegeix, a qui considero per se més intel·ligent i espavilat, o espavilada, com si fos un basc o una basca-. No importa el motiu ni la causa. Amb l'estómac ple no es fan les revolucions, i aquí, encara que hi ha un 20 % de famílies que viuen sota el llindar de la pobresa, ja voldrien altres ser com els nostres pobres...

I escrivint, escrivint, encara no he parlat de futbol. Bé, tampoc he parlat de toros. Ni de Gran Hermano. Ni de Magdalena Álvarez, una ministra de Foment que és tota una "pichichi" de la lliga española, una lliga que, no ens enganyem, no la guanyarem, desenganyem-nos. Potser no és la nostra.

D'esquena a l'aqüeducte

Sí, d'esquena a l'aqüeducte. Fa un any que no escrivia en aquest bloc. El temps ha passat. Sóc a casa amb l'esquena fotuda de nou, curiós aniversari, però l'aqüeducte és la setmana vinent, així que si tot va aquest cop podrem complir els plans previstos (anirem cap al nord de les terres de Ponent...).

Però parlem de present immediat. Demà hi ha una mani a Barcelona convocada per la Plataforma amb Dret a Decidir (PDD). La veritat és que em sap greu no anar-hi, sobretot després haver comentat a bastament durant tota la setmana, a tort i a dret, l'oportunitat de manifestar, independentment de posicions polítiques i fins i tot socials, que els catalans, persones que volem viure amb dignitat i anar a treballar sense aturades ferroviàries, elèctriques o de qualsevol tipus, n'estem tan farts com emprenyats. Pacíficament emprenyats, però emprenyats.

Fa tot just 100 anys hi va haver una munió de partits i tendències polítiques que formaren la Solidaritat Catalana. La manifestació de demà no és ni això, ni tampoc interpreto que en vulgui ser la llavor. Demà es manifestarà gent molt diversa amb alguns punts en comú. No crec que els 50 punts esgrimits per algú afí a la PDD siguin tots comuns, si bé a tots se'ls hi pot treure punta com indico al final... Aquí van.

El proper dissabte 1 de desembre la Plataforma pel Dret a Decidir i més de150 entitats convoquen a una manifestació a Barcelona per a protestar peldesgavell en la xarxa de rodalies i exigir la gestió de les nostres infraestructures. A les 17:00 començarà una marxa des de plaça Catalunyafins a l'estació de França.Hi ha moltes raons per no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta:

1. Perquè som una nació i diem prou.

2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.

3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.

4. Perquè som un país modern.

5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.

6. Perquè en un país modern l'autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d'estiu.

7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.

8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s'aturen tot un mes.

9. Perquè volem continuar essent un país modern.

10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.

11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família.

12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.

13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.

14. Perquè si convoquen des d'Unió a Iniciativa és que convoca tothom.

15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.

16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.

17. Perquè ja n'hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.

18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.

19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.

20. Perquè la Ministra Álvarez ha de plegar.

21. Perquè els catalans sí que "ni partíos ni doblaos".

22. Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.

23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s'hi ha d'anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.

24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.

25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s'improvisa.

26. Perquè els nous catalans d'ara han de saber que els catalans d'ahir i els d'abans d'ahir tenim sang a les venes.

27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.

28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.

29. Perquè, venint de comarques, és l'excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.

30. Perquè l'eix mediterrani, que l'Estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.

31. Perquè el model radial espanyol, que l'Estat imposa, no respon a les necessitats del país.

32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.

33. Perquè s'ha acabat el bròquil!

34. Perquè els grans sindicats s'equivoquen amb el seu silenci.

35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s'és víctima quan es planta cara.

36. Perquè el PSC ha d'adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.

37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.

38. Perquè el Cercle d'Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se'ls troba a faltar.

39. Perquè els efectes de la falta d'inversió els patim tots els catalans, vinguem d'on vinguem i pensem com pensem.

40. Perquè l'Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00

41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.

42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.

43. Perquè s'ha de caminar una hora al dia 44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.

45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.

46. Perquè l'aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.

47. Perquè no volem un aeroport "low cost" per a un país "low cost".

48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.

49. Perquè tenim dignitat.

50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

El proper 1 de desembre a les 17:00, tots a plaça Catalunya!

Per la meva banda, vaig a començar a comentar les 50 raons, i començaré per la que, evidentment, em sembla de lluny la més urgent i que caducarà abans. I que ningú prejutgi, realment diu molt de com ens van les coses. Té a veure molt més del que sembla...

40. Perquè l'Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00

Començar amb una altra seria factible, però començar amb aquesta és ja deixar d'estar d'esquena a l'aqüeducte... Carpe diem de nou!

L'aqüeducte del temps

Som a l'aqüeducte puríssim de la Constitució. De fet ja som a dissabte, de manera que ja hem travessat el seu equador. Des de dimecres a la tarda que sóc al llit amb l'esquena fent-me la punyeta -aquest dilluns em faran una ressonància que constatarà que som uns hipocondriacs tant la meva esquena com jo-. El que em sap més greu és que havíem de sortir amb els nens a Port Aventura i no hi hem pogut anar. Ens hem quedat tots a casa. Sap greu sobretot per ells, i per tots quatre perquè ho haguéssim passat bé tots quatre. Sí, de fet va ser una destinació que els hi devíem des de l'estiu, i ara, entre el mal temps i l'esquena... res de res de nou (curiosa construcció monosil·làbica).

M'agrada pensar que de temps sempre en tenim (no entenc la frase "No tinc temps"). Aquests dies estem ocupant el temps amb lectura, jocs, tele, ordinador... què hi farem! No és el millor que podíem fer potser, però vés per on, "la nave va".

Sobre això del temps hi veig una de les respostes a la felicitat (la pregunta és com ser feliç, no?). La gent feliç és conscient que ocupa el temps amb allò que fa. Fins i tot bona part del temps el passa fent alguna cosa que li agrada, encara que no ho hagi triat massa lliurement. La tercera premisa és que no gasta temps en pensar el que podria està fent (sí en tot cas en el que després farà, que és diferent).

Posem per exemple anar a treballar. Anar a treballar és una opció -ho és- que, com sempre que triem, significa renunciar a dedicar aquest temps a fer altres coses. Clar que, treballar, després ens pot permetre de triar, amb més recursos -i no només econòmics- allò que volem fer després. Aprecio les vacances perquè treballo, tant com arribar a casa després d'una llarga jornada i ocupar el temps amb els de casa. El problema seria que el temps es confonguin, que es creuin, que s'envaeixin... De fet, cal entendre que no són tan independents, però que és sa delimitar-los. Això em fa pensar en la teoria de les dues maletes. Quan vaig a escola deixo la maleta de la família a la porta -sobretot quan entro a l'aula-. Quan hi surto, deixo la maleta de l'escola i recullo l'altre. Si creus en això, les interferències i els contactes seguiran existint, no som màquines, però els controlarem millor. Dedicarem els temps quan decidim, i conscients que ho fem. Els qui treballem amb persones, i amb una feina tan vocacional, potser ho tenim més complicat a priori. Però és possible.

Recordo el cas dels cirurgians. Si es deixessin portar pels sentiments quan perden un pacient a les 10 del matí, començaria a perillar la salut del pacient de les 10.30 h. Per a fer bé la seva feina, per a poder estimar millor els seus fills, cal que sàpiguen en cada moment on és cada maleta...

I quan es treballa, especialment si hom té la fortuna de tenir una feina com la meva, cal gaudir de tots aquells moments que tan valen la pena. Sí, hi ha moments on consta veure-hi el costat positiu, però és més incapacitat meva de no veure'l que no pas que no el tingui.

L'única cosa a la que no li veig el costat positiu és la mort. Sóc cristià i convisc amb una religió que em parla de resurrecció mentre dramatitza i glorifica la mort -el nostre símbol és una creu, no el cel-. Potser per això no li veig la gràcia a la mort, segurament perquè no hi veig com aprofitaré el temps quan em mori... Bé, també és veritat que penso que no tot s'acaba aquí -seria un acudit molt cruel-.

I aquests dies el temps hem decidit dedicar-lo al que hem fet perquè, suposo que es nota, crec en la nostra llibertat de triar allò que fem. Sí, ja sé que si no fos per l'esquena avui seria a Tarragona d'aqüeducte, però allò que hem triat com a alternativa també ens plau. De fet podia haver triat tres dies mortificant-me, mortificant els del meu costat i fent una tirallonga de greuges contra la mala fortura i la infelicitat...

En aquesta vida ens passen moltes coses que costa entendre i suportar. I de tant en tant en rebem alguna mostra que, sovint, compartim també amb els nostres éssers més propers. No és motiu un aqüeducte frustrat -o no- per montar un circ de lletanies melanconioses sobre aquest temps passat.

I si pogués tornar enrera? Doncs tampoc. No dedico el meu temps, sobretot el que és compartit amb altres, en pensar el que podia haver estat. M'agrada més viure avui i dedicar-me a pensar en el que faig i faré. I el que em fa més feliç: pensar en el que fem i farem.

Carpe diem.

De l'olivera de Mallorca al cedre del Líban

Estem estiuejant la família a Alcúdia un any més gràcies a la generositat dels tiets Jaume i Maria. Qualsevol pot imaginar si no els coneix una parella que passa els seixanta i veu com els anys van passant. Doncs els anys passen, però ells dos els van arreplegant sense deixar de treballar l'hort, anar a voltar i fer una vida que mereixen tan com sanament envejo. És clar, que bé se l'han guanyada a base de treballar i pencar quan els va tocar. El que més els caracteritza és el seu humor, àcid, punyent, primari a vegades i murri d'altres. Se les etziven un a l 'altre i ens esquitxen tot rient, i criden força quan ho fan. Clar que cridar cal cridar sempre, ja que la tieta està bastant sorda, tot i que quan li interessa sempre hi sent...
Recordo que una vegada la tietat veia a la tele escoltava la missa de diumenge. És molt piatosa, resa el rosari però, gràcies a Déu -he he he- té un sentit de l'humor i unes ganes de viure que l'allunyen de ser cap beata. Doncs mentre veu la tele porta els auriculars inalàmbrics posats per escoltar-la. Llavors es va llevar per anar un moment a la cuina, moment que van aprofitar els nostres fills per canviar a un canal per veure si feien dibuixos... De cop i volta van començar a sentir sorpresos i espantats uns crits i renecs de la tieta que venia corrents de la cuina preguntant qui li havia tocat sa tele... En Marc i en Pol encara riuen quan ho recorden, però quan va passar, tenien 7 i 9 anys, van endur-se un ensurt que els va fer sortir corrents!!!
Del tiet, en podria explicar moltes, com que és un pallasso que les ha vist de tots colors i encara conserva l'humor de fer sonriure i riure als qui estem al costat.
Penso que són una parella feliç... Home, porten ja més de 60 anys casats! Fan cara de ser molt feliços. Sí, perquè els podem imaginar amb una edat, però en realitat tots dos en tenen... 87 (la tieta els farà el 8 d'agost).
Són com les oliveres, però amb sonriure incorporat i molt més moviment...
Porto 3 dies ajegut per culpa d'una inoportuna (quan no?) lumbàlgia. Però aquest matí he tornat a llegir notícies sobre el conflicte al Líban i ara marxo a dinar, que em criden (i sense riure massa que trigo més). Del cedre parlaré en un altre moment, avui... l'olivera de Mallorca.

75000 o un milió... Som una nació!!!

Avui hem anat en família a la mani de BCN (o hi havia més gent de comarques que camacos, per cert). Sorprenent (o no) la manca de coincidència en les xifres. Els organitzadors un milió (que després han deixat en 700.000). La guàrdia hurbana (li poso la hac perquè em multin per incívic i segueixin recaptant...) 75.000 (i això que en Clos els hi ha dit que tampoc es passessin retallant). I el millor, TV3, que no ha tret ni una sola imatge de la mani en pla general. És a dir, que no s'ah vist un sol pla de tota la mani al llarg de la Gran Via, fet que ens hagués tret de dubtes...Tanmateix, 75 o un milió, ho hem cridat, som una nació!!!
D'altra banda hagués preferit una convocatòria sense cap partit, em sobraven les sigles (en aquest cas d'ERC). Ja era prou evident que CiU quedava fora (genial jugada Mas per acaronar el poder amb una baixada de pantalons coherent amb l'ideari del partit -Conveniència i Unió-), els socialistes es posaven nerviosos (mira que si el PSOE s'enfada... al PSC li faran pam-pam al culet...), IC ben bé ja no sabem què pensar (podem preguntar a en Saura, que segur que volia i dolia...) i, naturalment, el PP, present a la mani en el record "estimat" de tots els qui hi érem (era un bon dia per recollir signatures a la Gran via, sr. Rajoy). I és que avui havia de ser el dia dels ciutadans i, no ens enganyem, en el fons, 75 o un milió, 4 gats potser per a alguns i una prova immensa d'insatisfacció i sentiment de traició -un cop més- per a altres. Però no és quantitat, és la qualitat d'un poble que, sense ser 6 milions, sí té el sentiment de ser una nació, pesi a qui pesi, i no mereix constar a un preàmbul d'un Estatut que, com a dit el Teatre de Guerrilla, tornarà a casa amb les tapes a més estirar. Sincerament, cada vegada m'estan posant més difícil entendre què és el que guanyo essent espanyol. I ho dic sabent que segurament moriré amb el mateix DNI, no el canviaran, però també amb el mateix cor, i això sí que mai tampoc ens el podran podran canviar: clar i català.

Sóc danès i musulmà

La veritat és que em solidaritzo amb un danès que un dia se li acut fer un acudit en què hi surt una imatge del profeta Mahoma, personatge històric que mereix el meu respecte i que és venerat per molta gent, bàsicament musulmana. I em solidaritzo amb ell, no sé qui és ni massa les seves intencions, perquè només hi vull veure algú que va voler fer sonriure o criticar determinades situacions amb un dibuix que, ho digui qui ho digui, no té la intenció ni de ridiculitzar, ni d'insultar, ni de buscar el sarau que s'ha muntat. Sobretot en un dibuix publicar ara ja fa més de 4 mesos...

Reconec que com a cristià no puc criticar, sense que m'esquitxin justament, que el fanatisme religiós arribi als extrems que estem veient en diferents mitjans. Però fins i tot quan hi havia gent, i no fa gaire, que beneïa les execucions i els desmans dels vencedors d'una guerra civil que van fer molt seva. I els efectes perduren quan s'escolten alguna emissora episcopal, propietat dels bisbes, vaja, convidar a la santa creuada contra els nacionalismes perifèrics en nom de la (sagrada) unitat de la Pàtria (en majúscules, com Déu). No vull pensar que passaria si aquesta ràdio fos d'un grup d'Imans i des de les seves ones es defensés el retorn a un Al-Andalus culturalment molt superior a les essències copenianes (que no coperniquianes, ja que per alguns la terra encara és plana, com el seu encefalograma...). Bé, doncs malgrat això, la veritat és que fins i tot en aquestes èpoques més fosques hi havia cristians que dissentien i desaprovaven aquestes accions, tot i que privadament sovint (la dissensió i el càstig caminaven plegats). Així doncs, no veig just posar en el mateix sac tots els musulmans. Al cap i a la fi, habiten uns països on els seus governs se semblen a alguns que vam patir per aquestes contrades no fa tan de temps, i per tant dissentir del fanatisme oficial pot fer perillar les seves vides. De fet, si se'm permet, quan va morir Franco van desaparèixer molts franquistes. Espero que no hagi de morir ningú, però d'alguna manera... no tothom sembla ser igual tampoc per aquelles contrades orientals.

Per això, avui, em sento musulmà. Un musulmà que potser no s'atreveix a fer bromes amb el seu profeta, però que considera més important apartar la seva religió de l'11-S, o de l'11-M, o de qualsevol forma de violència. Perquè l'Alcorà, com la Bíblia dels cristians, diu el que volguem sentir, tot depèn de la pàgina que triem i, naturalment, de qui ens la interpreti.

Musulmà i danès... mala peça al tel·ler pels temps que corren o, per què no, un futur imperfecte... avui. Temps al temps.

Nota final: per als grans crítics de les religions, si us plau, no oblidin que persones com Stalin, Lenin o Mao van pelar molta gent abans del que es triga a dir amèn Jesús. Què sols es trobaran quan no tinguin religió a la que culpar (com altres quan no en tinguin una per aprofitar-se'n, és clar...). A veure si tots plegats ens deixen en Pau... Déu meu.

Reflejos que sorprenden

Realmente hay reflejos que sorprenden. No parece posible que alguien se enriquezca tanto mientras las personas a las que (dicen) ofrece un servicio se empobrecen un poco más. No, no hablo de los políticos. Me refiero a los bancos. Ayer era el BBVA quien anunciaba una aumento de beneficios un poco superior al IPC (al IPC de Júpiter, claro, donde lo tienen todo grande), cerca de un 40% más. Hoy es nuestra pobre y acosada Caixa la que anuncia un aumento de beneficios superior al 80%. Empiezo a desear que me haga alguien moving, bullying o boicot a mis productos (naturales) para así empezar a sanear mi cuenta corriente, aquejada del mal de un mal equino, que no gallináceo, la gripe hipotecar. Esta gripe toma su nombre del catalán "teca" (comida) y del latín "hipo" (caballo). Claro que algunas leyendas urbanas hablan más bien del singulto que produce ver que la única teca que pronto nos comeremos será la de las mesas del balcón (si no las quemamos cuando nos corten el gas -natural, claro-). Pues bien, es claro que esa imagen de los bancos no ningún reflejo que me pertenezca, por más que lo miro. Nada veo en mi espejo. Y me pregunto por el propietario de tamaña imagen. Quizás es que se trata de una imagen deforme, pero como habrá ido a alguna corporación dermoestética... su imagen no hace sino mejorar día a día. En fin, que tampoco me puedo quejar. Otros no tienen ni espejo, ni teca, ni hipo. Pero que no se confíen, algo les verán que les puedan quitar. Y todo ello, sin duda, en la próxima reunión de accionistas -¿qué accionan?- se verá claramente... reflejado. Lo dicho: un reflejo sin espejo.

Un SOS educatiu: necessitem reforços

La veritat és que després de més de 20 anys aprenent de molts alumnes, companys i companyes començo a pensar que ja no és qüestió que segueixi aprenent (que ho faré igual), sinó que demani reforços. Sé que aniré contracorrent, però no crec que això d’educar sigui més difícil ara que fa uns anys. Instruir sí, instruir i transmetre coneixements sí que està més difícil, però educar... Educar ja era difícil abans, quan alguns ja es dedicaven al més fàcil: instruir. Els alumnes obeïen per força, les regles del joc eren clares i ningú se sortia de la fila, ni instruïts ni instructors.. La possibilitat de rebre, d’una manera o altra, era tal alta com clara. I la família, bé. Gràcies. I encara hi ha algun instructor d’aquells, encara. Però no ens enganyem, que això no va amb l’edat. Conec educadors que voregen la jubilació, i instructors que, mai millor dit, els queda molta mili per fer... fer. Trista paradoxa.
Tanmateix, siguem clars i justos, tinc la sort de compartir aquesta meravellosa feina-vocació-bocació (amb b, sí, com em deia sàviament un profe que vaig tenir) amb més educadors i educadores que instructors. I sort en tenim que en són molts, una enorme majoria. De fet, la nostra feina-vocació-bocació només es pot portar endavant, sense acabar deprimits-emprenyats-enfadatsambelmón, preocupant-nos i estimant els alumnes -els instructors en aquest cas discreparan d'aquest amor-preocupació-respecte, i naturalment respectarem la veu de la minoria-. Però per més educadors i educadores que tinc la sort de conèixer, crec que no puc més que demanar als nostres alumnes que tinguin, alguns d’ells o elles, la vocació primer, i la feina-bocació corresponent després, de preparar-se per ajudar-nos i, arribat el moment, rellevar-nos per llei natural en la nostra tasca.
Sí, necessitem més gent que es prepari per treballar i gaudir d'una professió (que ho és) que els permetrà no només créixer com a persones, sinó ajudar altres, més joves normalment, a fer el mateix. I per això caldrà que es preparin sí, però també que s’ho pensin bé, que ho tinguin molt, molt clar. Qui arribi a voler educar (instruir és més senzill) cal que sigui una persona disposada, com molts i moltes mestres, professors i professores que han tingut, a comprendre que tenim a les nostres mans un bé molt preuat, la infància i la joventut d’una societat que sovint ens girarà l’esquena, no ens reconeixerà els esforços i no sempre sabrà llegir les pàgines que escrivim en el llibre vital de cadascun dels nostres alumnes. Sí, què poètic i, fins i tot, què patètic no entendre que tenim la millor tascar que se li pot encomanar a algú: educar.
De les pedres que trobem a vegades pel camí... doncs com diu la cançó "no em demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un camí ple de promeses, sols un poc de sort," d’il·lusió i d’estimació per allò que fem en nom dels que ho reben.
Del que estic segur és que serà fàcil que en vinguin millors que qui escriu aquestes quatre ratlles (amb els anys la supèrbia inicial esdevé humilitat per la força dels anys). Desitjo que tinguin la sort de tenir mestres com els que he tingut i companys i companyes, molts i moltes, com els que m’han ensenyat i encara aprenc. Pel que fa als alumnes que tindran, tan de bo siguin, si més no, com els que he tingut la sort de conèixer.
Ara bé, sobretot, que no us pugui la bocació a la vocació. Si només voleu una feina, trieu-ne una altra si podeu. Si voleu alguna cosa més... benvinguts, benvingudes i... gràcies per venir. Necessitem reforços.

Alícia: qui mira qui

"Juguemos a que existe alguna manera de atravesar el espejo; juguemos a que el cristal se hace blando como si fuera una gasa de forma que pudiéramos pasar a través. ¡¿Pero, cómo?! ¡¡Si parece que se está empañando ahora mismo y convirtiéndose en una especie de niebla!! ¡Apuesto a que ahora me sería muy fácil pasar a través! --Mientras decía esto, Alicia se encontró con que estaba encaramada sobre la repisa de la chimenea, aunque no podía acordarse de cómo había llegado hasta ahí. Y en efecto, el cristal del espejo se estaba disolviendo, deshaciéndose entre las manos de Alicia, como si fuera una bruma plateada y brillante." A veces nos miramos a un espejo y creemos que su realidad depende simplemente de nuestra presencia. Falacia entre pares. Refleja mucho más mundo del que podamos nunca soñar y sueña reflejos que siempre quisiéramos ver. De hecho, ¿quien nos dice que cuando nos vamos no somos sino reflejo de esa persona que hace un momento nos observaba y, cansada de su reflejo, ha decidido desaparecer y expulsarnos de su realidad? Quizás no llegamos ni a ser su reflejo, quizás ni nos ve ni, qué dolor, nos mira. ¿Puede haber mayor desprecio que sentirnos ignorados por quien suponemos fiel reflejo de nuestro ser? Cruel realidad la del espejo. Pero ahílas peor. Quizás nunca vistas pero siempre presentes. Leídas en una arruga, un pelo mancillado por la edad o una sonrisa frustrada por un recuerdo fugaz. En el fondo, por qué no, somos un recuerdo de cualquier espejo, una ilusión de ése que vimos, un reflejo de lo que no vemos.

És babor qui guanya qui guanya...

Fa ja uns quants dies que em picava els dits per no teclejar sobre aquest tema. Però avui ja no ho he pogut evitar. Mea culpa (o no?). Recordo que quan érem petits (i joves també) feiem un joc que començava com el títol del post. Consistia en fer dos grups i cadascun cridava a l'altra cada vegada més fort, tot responent a la frase inicial amb "Estribor qui guanya, qui guanya, estribor qui guanya babor!"). I així fins a seguir augmentant els decibels tot intentant inútilment derrotar l'altre bàndol amb els nostres crits buits d'altra missatge que el de passar l'estona cremant adrenalina i, en més d'un cas, distreient les hormones d'altres funcions més productives (dixit productures). Doncs, això em recorda aquest tema. Quin tema? Ah, sí, doncs el tema aquest del boicot als productes que provenen d'una banda o altra, tot i que reconec que hi ha un bàndol que crida d'una forma més organitzada i forta, fins i tot diria que radien el crit de guerra amb un "és babor quien gana quien gana!" que ressona mediàticament per sobre d'un estribor que li ha agafat el joc amb el pas canviat... De fet, sembla que criden "qui estribor guanya estribor és qui guanya!" -sic-.

Algunes reflexions i abans una prèvia. Personalment seguiré comprant els productes que necessito en funció de la seva qualitat i preu, i en cas de dubte, sincerament sempre he preferit un fet a casa (tota una ingènua falàcia en temps de multinacionals i multicaixes). I vagi també per endavant que m'agradaria poder veure que el que comprem té un preu més just per a tothom i, després, ja posats, per què no poder llegir també l'etiqueta en la llengua que em van ensenyar els meus pares (al cole estava prohibida, però això és victimisme... perdó). I naturalment que també cal etiquetar-la en qualsevol llengua oficial. Recordo països on etiqueten en més de tres llengües diferents, i no perden quartos. Clar que per a això a ningú li hauria de molestar ni tenir prejudicis per cap llengua. Per cap i "por ninguna", que "de todo hay en la viña del señor" i de capcigranys n'hi ha a tot arreu ("És babor qui guanya qui guanya, estribor qui guanya babor").

La primera reflexió: "Vivim a un estat que es fa boicot a si mateix". Mireu el mapa i la llei. Catalunya és Espanya i Espanya repudia (literalment) el que produeix Catalunya". Molt ingel·ligent. Brillant. Em costa sentir-me dins aquesta Espanya tan brillant.

Segona: Si les llistes són certes, en el cas fictici d'un secessionisme català (o que ens fotin fora, vaja), la balança del PIB espanyol serà interessant de veure, i compte amb la nostra... vg. punt 3).

Tercera: És evident que els productes catalans tenen un mercat a Espanya (em costa dir la resta d'Espanya un cop feta la reflexió 1, ja que és falta al respecte a la intel·ligència de bona part dels espanyols -que dubto que estiguin "cridant" res...-).

Quarta: Aposto que en pocs mesos tot serà història i ja tindrem altra batalleta mediàtica que farà oblidar aquesta, que no tindrà sinó algunes baixes en el balanç d'alguna multinacional -i que no farà baixar els seus beneficis- i algun toc en algun petit comerciant que a bon segur sobreviurà, temps al temps...

Cinquena: Es parla força del cava, potser per la conjuntura temporal nadalenca, però ja és un bon exemple de marquèting de les marques alternatives, que sens dubte s'hi han fregat les mans i han obert una excletxa que et temps posarà al seu lloc. Si són bones i tenen qualitat, perduraran, en cas contrari, doncs... com sempre. El xampany sempre serà xampany, el cava cava i la resta, resta.("Estribor... hip! qui guanya qui... hip!"

Sisena: no val elevar l'anècdota a categoria. Trobo bé que cada país -sic- potenciï els productes de la seva terra. Però ni el que va passar a un Alcampo és significatiu -sí, lleig-, ni les bejanades d'alguns polítics que anteposen el seu protagonisme amb una manca d'alçada i oportunitat -més lleig, i deixaré el dubte sobre qui parlo, perquè la llista, amigues i amics, és llarga...i molt catalana-. De gent malalta i malatissa n'hi ha a tot arreu. Però enlloc són cap majoria. Però de soroll, en fan ("És babor...")

Setena: Gora Euskadi. Traduït: Bon Nadal i Pau a País Basc durant tota aquesta campanya. Segur que ha estat Ibarretxe qui ha muntat tot això per descansar uns mesos... (és broma, naturalment). Però si algú ens entén i a algú entenem encara millor, és als bascos. Això ens ha unit més encara. I acabo aquest punt amb fora ETA, fora la violència de tot tipus (també la mediàtica) i visca la Pau.

Vuitena: Mira que acabar això sense parlar de l'Estatut... Doncs, la veritat. Encara no li veig relació entre el que està passant i l'Estatut. Temps al temps. Nota: que ens donin les peles i ens anomenin si volen "provincia, región, colonia o perfum". Som qui som, i amb peles serem -mira que parlar de peles amb l'euro present... Serà perquè com té origen català... "Estribor..."-.

Novena: Deixem també de mirar-nos el melic. Aprofitem els defectes que altres estan fent evidents per netejar també casa nostra d'oportunistes, de comissionaris -perquè les cobren-. Que n'aprenguin? Aprenguem nosaltres que ens falta molta escola per fer... (deformació professional i vocacional, perdó... "És babor...".

Deu: Que Déu (el que crec, creus, dubtes o negues) ens conservi l'humor i les ganes de viure, riure i brindar (amb cava català, és clar -que el xampany no abaixa preus...-). I gràcies als qui també ho escriuen perquè ho entenguin els de l'Espanya que boicoteja -4 gats, insisteixo-.

I per acabar, simplement espero que tothom passi, i segur que serà així, unes festes allunyades de tots aquests mal rotllos que ens fan anar enrera. No oblidem que al final, no importava si guanyava babor o estribor, ni tampoc qui havia cridat més, sinó riure plegats per haver passat l'estona i, ara per ara, no hi veig gaires sonriures i sí massa crits.

Boicot als crits. Brindo per això amb el meu cava català (i si algú em fa arribar algun cava no català el tastaré amb gust, tot i que... preferiria que m'enviés champagne -i no és un sacrilegi, és qüestió de paladar, és clar-).

"...qui guanya.."?

PD: Dijous marxo a Madrid a passar el cap d'any a casa d'uns bons amics... Brindarem plegats.

Deixem en pau els vius

Fa cosa de pocs dies vaig assistir a un funeral. Jove, tan jove com què tenir la meva edat me'l feia veure encara més jove per proper. Deixa dona i fill. En aquell funeral vaig haver de llegir quatre paraules sobre ell. Aquelles quatre ratlles que qualsevol que ens acaba d'abandonar, i més de forma sobtada, mereix. Dies després la vida segueix, almenys la dels que quedem. Però realment mai res és igual. Estic trasbalsat pels esdeveniment posteriors. Tant que no els explicaré. I això, en blog, és políticament incorrecte. Potser. Només sento. Sento ràbia per veure com hi ha algú que no entèn res i només plora. Com les seves llàgrimes són vidres que es trenquen en mil bocins en tocar la realitat. I penso en qui encara no sap, perquè per més que li diguin no ho sap, que ha perdut el pare. I juga, i riu, i parla, i mana. Sí, mana i ordena malgrat no tenir ni deu anys. En realitat és la vida qui li ha manat que creixi quan tot just ell demanava seguir jugant a fet i amagat amb el seu pare. Els jocs a vegades es tornen cruels, però no hi ha res més cruel que ser impotent observador del dolor dels altres. De fet, el dolor mai és de ningú, però pertany a qualsevol que obri els ulls. Viure sense dolor és un engany. Només qui ha patit sap apreciar en tot el seu valor el temps fugisser de la felicitat, de les mirades complices dels amants, del sonriure dels nostres fills, de la carícia coneguda i de la mà amiga que cal saber prémer amb la força i el convenciment que els moments passats no tornen, però, malgrat tot, el present no és més que el decés d'un futur imperfecte, tan impecfecte com el nostre verb. Imperfectes som. Potser només el dia del nostre funeral ens dibuixen en un esbós amorós que només pretèn consolar uns instants, uns instants de dolor que deixaran pas al temps, que no s'atura. I el temps mai viatja sol. Va amb nosaltres. De fet existeix amb nosaltres. Som les agulles repetides de cronos que es mouen sobre una esfera que anomenem Terra, i fins i tot casa. Hi ha qui no tornarà a casa. I segurament la casa ja no existeix. Però em nego a pensar que hi ha dues persones que no tenen futur, per imperfecte que sigui i, sens dubte, per impossible que algú entengui res del que he dit. No pretenia explicar, només compartir un bocí d'impossible realitat, de simple... vida. Carpe diem i honor als vius!

Prepotencia suma, mire usted

Si hay una frase que preceda el dogmatismo y la reiteración cansina de algunos de nuestros (suyos) líderes (sic) políticos es, sin duda, mire usted. Inútil es que luego añadan que lo dicen sin acritud. Lo repiten una y otra vez hasta llegar a hacerme creer que ese discurso debe ser rentable de alguna forma a quien lo utiliza hasta la saciedad más saciada (o sàdica para quien escucha). Por de pronto, me parece ese mire usted un sinónimo de pequeña mierdecilla escucha a los dioses que no te lo voy a repetir dos veces. Hombre, la verdad, uno tampoco se considera una pequeña hez en tamaña boca. Ni tampoco cree oir a ningún dios en especial. Y, sobre todo, todavía cree menos que van a cumplir su promesa, ilusionante, de tener que volver a oir lo mismo otra vez: lo van a repetir. En realidad quieren decir Oye tú . Y lo repiten por activa y por pasiva aunque eso sí, sin olvidar nunca introducir su sermón con la susodicha coletilla, mire usted.

Amors assegurats

“Vals més mort, amor!” Sí, realment, amb això de les assegurances de vida que altres poden cobrar si finem, i les hipoteques que hem de pagar si som vius... potser té raó la meva amiga quan li deia això al seu estimat marit mentre aquest assentia tot procurant no ennuegar-se amb el cafè, no fos que pugés de valor de cop...
I és que vivim a un món tan absurd, que paguem pel que pot passar tan com pel que hi passa. Sort que hi estem de pas... D’una banda vivim els deutes passats i presents, i ens endeutem el futur per un si de cas que, d’arribar, no viurem. Brillant, realment brillant.
Només cal recordar el que li deia un altra amiga a una companya: “el meu Enric val molt, molt”. Si us dic que mentre es fregava les mans... No sé, potser pateixo hipocondria asseguradora... Però, us juro que alguna de grossa està passant, n’estic segur. O no estic segur? Bé, per si de cas aquesta tarda tinc hora amb el meu agent per augmentar la pòlissa, que m’ha dit la dona que amb el que li donarien... valc tan viu com mort, i no vol ser la riota de les seves amigues si em passés res. I clar, jo, obedient, cap a la companyia. Això sí, m’ha dit que vagi en taxi i torni a peu. Què estrany, no? O no, no sé, no n’estic segur. Normal, coses meves, la hipocondria... Click.