És babor qui guanya qui guanya...

Fa ja uns quants dies que em picava els dits per no teclejar sobre aquest tema. Però avui ja no ho he pogut evitar. Mea culpa (o no?). Recordo que quan érem petits (i joves també) feiem un joc que començava com el títol del post. Consistia en fer dos grups i cadascun cridava a l'altra cada vegada més fort, tot responent a la frase inicial amb "Estribor qui guanya, qui guanya, estribor qui guanya babor!"). I així fins a seguir augmentant els decibels tot intentant inútilment derrotar l'altre bàndol amb els nostres crits buits d'altra missatge que el de passar l'estona cremant adrenalina i, en més d'un cas, distreient les hormones d'altres funcions més productives (dixit productures). Doncs, això em recorda aquest tema. Quin tema? Ah, sí, doncs el tema aquest del boicot als productes que provenen d'una banda o altra, tot i que reconec que hi ha un bàndol que crida d'una forma més organitzada i forta, fins i tot diria que radien el crit de guerra amb un "és babor quien gana quien gana!" que ressona mediàticament per sobre d'un estribor que li ha agafat el joc amb el pas canviat... De fet, sembla que criden "qui estribor guanya estribor és qui guanya!" -sic-.

Algunes reflexions i abans una prèvia. Personalment seguiré comprant els productes que necessito en funció de la seva qualitat i preu, i en cas de dubte, sincerament sempre he preferit un fet a casa (tota una ingènua falàcia en temps de multinacionals i multicaixes). I vagi també per endavant que m'agradaria poder veure que el que comprem té un preu més just per a tothom i, després, ja posats, per què no poder llegir també l'etiqueta en la llengua que em van ensenyar els meus pares (al cole estava prohibida, però això és victimisme... perdó). I naturalment que també cal etiquetar-la en qualsevol llengua oficial. Recordo països on etiqueten en més de tres llengües diferents, i no perden quartos. Clar que per a això a ningú li hauria de molestar ni tenir prejudicis per cap llengua. Per cap i "por ninguna", que "de todo hay en la viña del señor" i de capcigranys n'hi ha a tot arreu ("És babor qui guanya qui guanya, estribor qui guanya babor").

La primera reflexió: "Vivim a un estat que es fa boicot a si mateix". Mireu el mapa i la llei. Catalunya és Espanya i Espanya repudia (literalment) el que produeix Catalunya". Molt ingel·ligent. Brillant. Em costa sentir-me dins aquesta Espanya tan brillant.

Segona: Si les llistes són certes, en el cas fictici d'un secessionisme català (o que ens fotin fora, vaja), la balança del PIB espanyol serà interessant de veure, i compte amb la nostra... vg. punt 3).

Tercera: És evident que els productes catalans tenen un mercat a Espanya (em costa dir la resta d'Espanya un cop feta la reflexió 1, ja que és falta al respecte a la intel·ligència de bona part dels espanyols -que dubto que estiguin "cridant" res...-).

Quarta: Aposto que en pocs mesos tot serà història i ja tindrem altra batalleta mediàtica que farà oblidar aquesta, que no tindrà sinó algunes baixes en el balanç d'alguna multinacional -i que no farà baixar els seus beneficis- i algun toc en algun petit comerciant que a bon segur sobreviurà, temps al temps...

Cinquena: Es parla força del cava, potser per la conjuntura temporal nadalenca, però ja és un bon exemple de marquèting de les marques alternatives, que sens dubte s'hi han fregat les mans i han obert una excletxa que et temps posarà al seu lloc. Si són bones i tenen qualitat, perduraran, en cas contrari, doncs... com sempre. El xampany sempre serà xampany, el cava cava i la resta, resta.("Estribor... hip! qui guanya qui... hip!"

Sisena: no val elevar l'anècdota a categoria. Trobo bé que cada país -sic- potenciï els productes de la seva terra. Però ni el que va passar a un Alcampo és significatiu -sí, lleig-, ni les bejanades d'alguns polítics que anteposen el seu protagonisme amb una manca d'alçada i oportunitat -més lleig, i deixaré el dubte sobre qui parlo, perquè la llista, amigues i amics, és llarga...i molt catalana-. De gent malalta i malatissa n'hi ha a tot arreu. Però enlloc són cap majoria. Però de soroll, en fan ("És babor...")

Setena: Gora Euskadi. Traduït: Bon Nadal i Pau a País Basc durant tota aquesta campanya. Segur que ha estat Ibarretxe qui ha muntat tot això per descansar uns mesos... (és broma, naturalment). Però si algú ens entén i a algú entenem encara millor, és als bascos. Això ens ha unit més encara. I acabo aquest punt amb fora ETA, fora la violència de tot tipus (també la mediàtica) i visca la Pau.

Vuitena: Mira que acabar això sense parlar de l'Estatut... Doncs, la veritat. Encara no li veig relació entre el que està passant i l'Estatut. Temps al temps. Nota: que ens donin les peles i ens anomenin si volen "provincia, región, colonia o perfum". Som qui som, i amb peles serem -mira que parlar de peles amb l'euro present... Serà perquè com té origen català... "Estribor..."-.

Novena: Deixem també de mirar-nos el melic. Aprofitem els defectes que altres estan fent evidents per netejar també casa nostra d'oportunistes, de comissionaris -perquè les cobren-. Que n'aprenguin? Aprenguem nosaltres que ens falta molta escola per fer... (deformació professional i vocacional, perdó... "És babor...".

Deu: Que Déu (el que crec, creus, dubtes o negues) ens conservi l'humor i les ganes de viure, riure i brindar (amb cava català, és clar -que el xampany no abaixa preus...-). I gràcies als qui també ho escriuen perquè ho entenguin els de l'Espanya que boicoteja -4 gats, insisteixo-.

I per acabar, simplement espero que tothom passi, i segur que serà així, unes festes allunyades de tots aquests mal rotllos que ens fan anar enrera. No oblidem que al final, no importava si guanyava babor o estribor, ni tampoc qui havia cridat més, sinó riure plegats per haver passat l'estona i, ara per ara, no hi veig gaires sonriures i sí massa crits.

Boicot als crits. Brindo per això amb el meu cava català (i si algú em fa arribar algun cava no català el tastaré amb gust, tot i que... preferiria que m'enviés champagne -i no és un sacrilegi, és qüestió de paladar, és clar-).

"...qui guanya.."?

PD: Dijous marxo a Madrid a passar el cap d'any a casa d'uns bons amics... Brindarem plegats.

Deixem en pau els vius

Fa cosa de pocs dies vaig assistir a un funeral. Jove, tan jove com què tenir la meva edat me'l feia veure encara més jove per proper. Deixa dona i fill. En aquell funeral vaig haver de llegir quatre paraules sobre ell. Aquelles quatre ratlles que qualsevol que ens acaba d'abandonar, i més de forma sobtada, mereix. Dies després la vida segueix, almenys la dels que quedem. Però realment mai res és igual. Estic trasbalsat pels esdeveniment posteriors. Tant que no els explicaré. I això, en blog, és políticament incorrecte. Potser. Només sento. Sento ràbia per veure com hi ha algú que no entèn res i només plora. Com les seves llàgrimes són vidres que es trenquen en mil bocins en tocar la realitat. I penso en qui encara no sap, perquè per més que li diguin no ho sap, que ha perdut el pare. I juga, i riu, i parla, i mana. Sí, mana i ordena malgrat no tenir ni deu anys. En realitat és la vida qui li ha manat que creixi quan tot just ell demanava seguir jugant a fet i amagat amb el seu pare. Els jocs a vegades es tornen cruels, però no hi ha res més cruel que ser impotent observador del dolor dels altres. De fet, el dolor mai és de ningú, però pertany a qualsevol que obri els ulls. Viure sense dolor és un engany. Només qui ha patit sap apreciar en tot el seu valor el temps fugisser de la felicitat, de les mirades complices dels amants, del sonriure dels nostres fills, de la carícia coneguda i de la mà amiga que cal saber prémer amb la força i el convenciment que els moments passats no tornen, però, malgrat tot, el present no és més que el decés d'un futur imperfecte, tan impecfecte com el nostre verb. Imperfectes som. Potser només el dia del nostre funeral ens dibuixen en un esbós amorós que només pretèn consolar uns instants, uns instants de dolor que deixaran pas al temps, que no s'atura. I el temps mai viatja sol. Va amb nosaltres. De fet existeix amb nosaltres. Som les agulles repetides de cronos que es mouen sobre una esfera que anomenem Terra, i fins i tot casa. Hi ha qui no tornarà a casa. I segurament la casa ja no existeix. Però em nego a pensar que hi ha dues persones que no tenen futur, per imperfecte que sigui i, sens dubte, per impossible que algú entengui res del que he dit. No pretenia explicar, només compartir un bocí d'impossible realitat, de simple... vida. Carpe diem i honor als vius!

Prepotencia suma, mire usted

Si hay una frase que preceda el dogmatismo y la reiteración cansina de algunos de nuestros (suyos) líderes (sic) políticos es, sin duda, mire usted. Inútil es que luego añadan que lo dicen sin acritud. Lo repiten una y otra vez hasta llegar a hacerme creer que ese discurso debe ser rentable de alguna forma a quien lo utiliza hasta la saciedad más saciada (o sàdica para quien escucha). Por de pronto, me parece ese mire usted un sinónimo de pequeña mierdecilla escucha a los dioses que no te lo voy a repetir dos veces. Hombre, la verdad, uno tampoco se considera una pequeña hez en tamaña boca. Ni tampoco cree oir a ningún dios en especial. Y, sobre todo, todavía cree menos que van a cumplir su promesa, ilusionante, de tener que volver a oir lo mismo otra vez: lo van a repetir. En realidad quieren decir Oye tú . Y lo repiten por activa y por pasiva aunque eso sí, sin olvidar nunca introducir su sermón con la susodicha coletilla, mire usted.

Amors assegurats

“Vals més mort, amor!” Sí, realment, amb això de les assegurances de vida que altres poden cobrar si finem, i les hipoteques que hem de pagar si som vius... potser té raó la meva amiga quan li deia això al seu estimat marit mentre aquest assentia tot procurant no ennuegar-se amb el cafè, no fos que pugés de valor de cop...
I és que vivim a un món tan absurd, que paguem pel que pot passar tan com pel que hi passa. Sort que hi estem de pas... D’una banda vivim els deutes passats i presents, i ens endeutem el futur per un si de cas que, d’arribar, no viurem. Brillant, realment brillant.
Només cal recordar el que li deia un altra amiga a una companya: “el meu Enric val molt, molt”. Si us dic que mentre es fregava les mans... No sé, potser pateixo hipocondria asseguradora... Però, us juro que alguna de grossa està passant, n’estic segur. O no estic segur? Bé, per si de cas aquesta tarda tinc hora amb el meu agent per augmentar la pòlissa, que m’ha dit la dona que amb el que li donarien... valc tan viu com mort, i no vol ser la riota de les seves amigues si em passés res. I clar, jo, obedient, cap a la companyia. Això sí, m’ha dit que vagi en taxi i torni a peu. Què estrany, no? O no, no sé, no n’estic segur. Normal, coses meves, la hipocondria... Click.

Maltractes sense vida

Silenci. Ja no sent sinó el record. La porta ha quedat mig oberta. Delata amb la inèrcia d'un moviment agonitzant que algú acaba de sortir.

Sortir? Fugir. Sempre fugen els forts. Els febles resten enrere. Arraulits. Somicant. Mirant la porta de sortida, tot esperant que es tanqui i així comprendre perquè resten immòbils, sense esma de partir.

Partir? Enganyar-se. Quan una víctima fuig sovint canvia el context del seu patiment, de la seva desgràcia. Però, essent víctima, hi troba nous botxins, nous torturadors de la seva trista vida.

Vida? Estada. Hi qui només roman per aquí o per allí. Com ella. Estesa i estomacada mentre vol aixecar-se per tancar la maleïda porta i sentir-se segura.

Segura? Temerosa. Temerosa que torni de nou per haver oblidat llençar-li algun objecte més, algun cop més o, el pitjor, algun improperi més que li recordi que és de la seva propietat.

Propietat? Pis. El pis on ara jeu i que van comprar tot pensant en tenir junts un futur.

Futur? Fotuda. I enganyada,. I rendida davant una realitat que no és sinó l'antítesi de tot allò que un dia va gosar somniar.

Somniar? Fugir.

Fugir enganyada en l'estada temerosa en un pis fotuda per no poder fugir.

Tot per no partir en vida ver la segura propietat d'un futur.

Hispanitat i plou... A mullar-se

En realitat no sé quin sentit tenia per als qui ho celebren la desfilada militar i la celebració d'aquest 12 d'octubre. Ja porten fent hispanitat des què va començar tot això de l'estatut, que en el fons és la cosa més light de les light a les que podríem aspirar. Ja fa vint anys deia a les aules, el llibre de text també, que vivíem als països catalans. Llavors, també hi havia oposició, però ara ja ni ho diuen els llibres ni ho defensen els electes (si més no en veu alta). No importa. Ni m'importa. Ho puc entendre. El que no entenc és la impunitat de la postura carpetovetònica de la caverna mediàtica (i sé que quan escric això ja se'm posicionarà més d'un). Si en comptes de Catalunya es parlés d'una colònia els comentaris serien els mateixos. Què s'han pensat aquests indígenes! A on van? Qualsevol dia...
Bé, doncs bona part dels indígenes, si ens creiem això de la democràcia, han triat a través dels seus representants legals, una forma de ser. De fet, han escrit el que són. No és tan terrible.
La llei de punt final, la tàbula rasa que va ser la transició amb els franquistes, la negació de criminals de guerra després de 40 anys de dictadura ha originat que a nivell d'educació encara existeixin tics mesetaris i perifèrics no corregits. Que n'hi per a tots.
Aquest estatut, més enllà del paper i del contingut, és una oportunitat d'entesa. I, si més no, ja està sent una oportunitat per a treure màscares. O no és una màscara el que porten alguns dirigents de signe contrari amb una coincidència nacionalista notable? Nacionalista espanyola, és clar. I no és dolent que la tinguin. I és clar que és lícit que la mostrin. Però ni és bo ni és lícit que pensin que són els únics en mostrar el seu sentiment nacional. I aquest és el problema. No van ser educats realment en democràcia. No hi creuen.

Per acabar. No parlin de la Constitució. Respetint-la. Mirin un diccionari, el de la Academia de la Lengua Española val. Busquin nación. Després mirin Catalunya. Quin és el problema?

Una immigrant més

Va néixer en un petit poblat, dins una petita illa. Als 14 anys el cap de la tribu, en diríem que el cacic, la va fer casar amb el seu fill. Al 16 ja havia perdut una criatura (va néixer cega i va viure poc) i ja havia tingut un fill. Als 20 va fugir una nit fosca com la seva vida per no tornar mai més.

En arribar a l'illa més gran de l'arxipèlag va obrir els ulls i durant un temps va descobrir alguns colors, fins que novament, el passat la perseguia, tot es va tornar blanc i negre. Va haver de fugir de nou. Aquest cop cap al continent. Deixava enrera un passat que s'hagués estimat més no viure. De fet, un cop va tocar terra, va prometre's no tornar a parlar-ne en molts anys. Van ser molts, certament.

Els records estaven tintats de por, d'humiliacions, de silencis... Però se'n va sortir. Ella se'n va sortir mentre altres s'ofegaven en un mar de desesperança.

Els seus petits ulls, sempre brillants, van viure molts colors en els anys següents. Amb ajut de bona gent, treballant i navegant sovint contracorrent, va aconseguir afegir noves paraules en el seu vocabulari vital: família, felicitat, amor, futur, respecte, pau...

Sí, és la història d'una pobra immigrant. Una de moltes. No va ser fàcil. Immigrant, dona... Però veig la seva cara i els seus ulls aquests dies pels carrers de Barcelona, o als de Melilla, o als de Ceuta... La seva pell era més blanca, però poques diferències més en els somnis,malson i esperances mutilades en uns ulls, més foscos, que aquests dies em recorden els que, un dia va tenir ella, la meva àvia Margarida (Eivissa 1899 - Barcelona 1983).

Ens falla la memòria

Pot canviar el color de la pell. la guerra de la que fugim, la fam quepatim, la violència a oblidar o els somnis de tenir simplement unavida digna... Tot plegat ho hem viscult aquí, al nostre país, i no fatants anys. Alguns en som fills, i la majoria som fills d'una o altraimmigració. Potser no tenim la pell tan fosca, però els nostres paresens van parlar de la guerra, del pa negre, dels exiliats i de com undia van arribar a Catalunya per deixar de somniar i començar a viure.Ara, estómac ple, ens falla la memòria...

I per què no rosa?

Després de patir els imponderables internàutics i veure com el meu blog desapareixia en la immensitat de la xarxa amb el meu (ex) servidor (sic) de Servidores.com (RIP). I escriure això em recorda que encara que diguin alguns, i la seva part de raó tenen, que la realitat no existeix (però sí que hi és), el que veig clar és la quantitat de parèntesis que ens envolten. Cada passa que fem sembla acompanyada d'aquest aclariment ara supreflu, ara necessari, altrament imprescindible per al nostre ego explicatiu i vital. I clar, potser el parèntesi és la vida. Potser som un parèntesi de la realitat on punts i comes no són sinó els veritables substantius sense verb i amb una inflació adjectiva notable. En fi, que vist el que hi ha, per què no utilitzar el rosa?