Reflejos que sorprenden

Realmente hay reflejos que sorprenden. No parece posible que alguien se enriquezca tanto mientras las personas a las que (dicen) ofrece un servicio se empobrecen un poco más. No, no hablo de los políticos. Me refiero a los bancos. Ayer era el BBVA quien anunciaba una aumento de beneficios un poco superior al IPC (al IPC de Júpiter, claro, donde lo tienen todo grande), cerca de un 40% más. Hoy es nuestra pobre y acosada Caixa la que anuncia un aumento de beneficios superior al 80%. Empiezo a desear que me haga alguien moving, bullying o boicot a mis productos (naturales) para así empezar a sanear mi cuenta corriente, aquejada del mal de un mal equino, que no gallináceo, la gripe hipotecar. Esta gripe toma su nombre del catalán "teca" (comida) y del latín "hipo" (caballo). Claro que algunas leyendas urbanas hablan más bien del singulto que produce ver que la única teca que pronto nos comeremos será la de las mesas del balcón (si no las quemamos cuando nos corten el gas -natural, claro-). Pues bien, es claro que esa imagen de los bancos no ningún reflejo que me pertenezca, por más que lo miro. Nada veo en mi espejo. Y me pregunto por el propietario de tamaña imagen. Quizás es que se trata de una imagen deforme, pero como habrá ido a alguna corporación dermoestética... su imagen no hace sino mejorar día a día. En fin, que tampoco me puedo quejar. Otros no tienen ni espejo, ni teca, ni hipo. Pero que no se confíen, algo les verán que les puedan quitar. Y todo ello, sin duda, en la próxima reunión de accionistas -¿qué accionan?- se verá claramente... reflejado. Lo dicho: un reflejo sin espejo.

Un SOS educatiu: necessitem reforços

La veritat és que després de més de 20 anys aprenent de molts alumnes, companys i companyes començo a pensar que ja no és qüestió que segueixi aprenent (que ho faré igual), sinó que demani reforços. Sé que aniré contracorrent, però no crec que això d’educar sigui més difícil ara que fa uns anys. Instruir sí, instruir i transmetre coneixements sí que està més difícil, però educar... Educar ja era difícil abans, quan alguns ja es dedicaven al més fàcil: instruir. Els alumnes obeïen per força, les regles del joc eren clares i ningú se sortia de la fila, ni instruïts ni instructors.. La possibilitat de rebre, d’una manera o altra, era tal alta com clara. I la família, bé. Gràcies. I encara hi ha algun instructor d’aquells, encara. Però no ens enganyem, que això no va amb l’edat. Conec educadors que voregen la jubilació, i instructors que, mai millor dit, els queda molta mili per fer... fer. Trista paradoxa.
Tanmateix, siguem clars i justos, tinc la sort de compartir aquesta meravellosa feina-vocació-bocació (amb b, sí, com em deia sàviament un profe que vaig tenir) amb més educadors i educadores que instructors. I sort en tenim que en són molts, una enorme majoria. De fet, la nostra feina-vocació-bocació només es pot portar endavant, sense acabar deprimits-emprenyats-enfadatsambelmón, preocupant-nos i estimant els alumnes -els instructors en aquest cas discreparan d'aquest amor-preocupació-respecte, i naturalment respectarem la veu de la minoria-. Però per més educadors i educadores que tinc la sort de conèixer, crec que no puc més que demanar als nostres alumnes que tinguin, alguns d’ells o elles, la vocació primer, i la feina-bocació corresponent després, de preparar-se per ajudar-nos i, arribat el moment, rellevar-nos per llei natural en la nostra tasca.
Sí, necessitem més gent que es prepari per treballar i gaudir d'una professió (que ho és) que els permetrà no només créixer com a persones, sinó ajudar altres, més joves normalment, a fer el mateix. I per això caldrà que es preparin sí, però també que s’ho pensin bé, que ho tinguin molt, molt clar. Qui arribi a voler educar (instruir és més senzill) cal que sigui una persona disposada, com molts i moltes mestres, professors i professores que han tingut, a comprendre que tenim a les nostres mans un bé molt preuat, la infància i la joventut d’una societat que sovint ens girarà l’esquena, no ens reconeixerà els esforços i no sempre sabrà llegir les pàgines que escrivim en el llibre vital de cadascun dels nostres alumnes. Sí, què poètic i, fins i tot, què patètic no entendre que tenim la millor tascar que se li pot encomanar a algú: educar.
De les pedres que trobem a vegades pel camí... doncs com diu la cançó "no em demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un camí ple de promeses, sols un poc de sort," d’il·lusió i d’estimació per allò que fem en nom dels que ho reben.
Del que estic segur és que serà fàcil que en vinguin millors que qui escriu aquestes quatre ratlles (amb els anys la supèrbia inicial esdevé humilitat per la força dels anys). Desitjo que tinguin la sort de tenir mestres com els que he tingut i companys i companyes, molts i moltes, com els que m’han ensenyat i encara aprenc. Pel que fa als alumnes que tindran, tan de bo siguin, si més no, com els que he tingut la sort de conèixer.
Ara bé, sobretot, que no us pugui la bocació a la vocació. Si només voleu una feina, trieu-ne una altra si podeu. Si voleu alguna cosa més... benvinguts, benvingudes i... gràcies per venir. Necessitem reforços.

Alícia: qui mira qui

"Juguemos a que existe alguna manera de atravesar el espejo; juguemos a que el cristal se hace blando como si fuera una gasa de forma que pudiéramos pasar a través. ¡¿Pero, cómo?! ¡¡Si parece que se está empañando ahora mismo y convirtiéndose en una especie de niebla!! ¡Apuesto a que ahora me sería muy fácil pasar a través! --Mientras decía esto, Alicia se encontró con que estaba encaramada sobre la repisa de la chimenea, aunque no podía acordarse de cómo había llegado hasta ahí. Y en efecto, el cristal del espejo se estaba disolviendo, deshaciéndose entre las manos de Alicia, como si fuera una bruma plateada y brillante." A veces nos miramos a un espejo y creemos que su realidad depende simplemente de nuestra presencia. Falacia entre pares. Refleja mucho más mundo del que podamos nunca soñar y sueña reflejos que siempre quisiéramos ver. De hecho, ¿quien nos dice que cuando nos vamos no somos sino reflejo de esa persona que hace un momento nos observaba y, cansada de su reflejo, ha decidido desaparecer y expulsarnos de su realidad? Quizás no llegamos ni a ser su reflejo, quizás ni nos ve ni, qué dolor, nos mira. ¿Puede haber mayor desprecio que sentirnos ignorados por quien suponemos fiel reflejo de nuestro ser? Cruel realidad la del espejo. Pero ahílas peor. Quizás nunca vistas pero siempre presentes. Leídas en una arruga, un pelo mancillado por la edad o una sonrisa frustrada por un recuerdo fugaz. En el fondo, por qué no, somos un recuerdo de cualquier espejo, una ilusión de ése que vimos, un reflejo de lo que no vemos.