75000 o un milió... Som una nació!!!

Avui hem anat en família a la mani de BCN (o hi havia més gent de comarques que camacos, per cert). Sorprenent (o no) la manca de coincidència en les xifres. Els organitzadors un milió (que després han deixat en 700.000). La guàrdia hurbana (li poso la hac perquè em multin per incívic i segueixin recaptant...) 75.000 (i això que en Clos els hi ha dit que tampoc es passessin retallant). I el millor, TV3, que no ha tret ni una sola imatge de la mani en pla general. És a dir, que no s'ah vist un sol pla de tota la mani al llarg de la Gran Via, fet que ens hagués tret de dubtes...Tanmateix, 75 o un milió, ho hem cridat, som una nació!!!
D'altra banda hagués preferit una convocatòria sense cap partit, em sobraven les sigles (en aquest cas d'ERC). Ja era prou evident que CiU quedava fora (genial jugada Mas per acaronar el poder amb una baixada de pantalons coherent amb l'ideari del partit -Conveniència i Unió-), els socialistes es posaven nerviosos (mira que si el PSOE s'enfada... al PSC li faran pam-pam al culet...), IC ben bé ja no sabem què pensar (podem preguntar a en Saura, que segur que volia i dolia...) i, naturalment, el PP, present a la mani en el record "estimat" de tots els qui hi érem (era un bon dia per recollir signatures a la Gran via, sr. Rajoy). I és que avui havia de ser el dia dels ciutadans i, no ens enganyem, en el fons, 75 o un milió, 4 gats potser per a alguns i una prova immensa d'insatisfacció i sentiment de traició -un cop més- per a altres. Però no és quantitat, és la qualitat d'un poble que, sense ser 6 milions, sí té el sentiment de ser una nació, pesi a qui pesi, i no mereix constar a un preàmbul d'un Estatut que, com a dit el Teatre de Guerrilla, tornarà a casa amb les tapes a més estirar. Sincerament, cada vegada m'estan posant més difícil entendre què és el que guanyo essent espanyol. I ho dic sabent que segurament moriré amb el mateix DNI, no el canviaran, però també amb el mateix cor, i això sí que mai tampoc ens el podran podran canviar: clar i català.

Sóc danès i musulmà

La veritat és que em solidaritzo amb un danès que un dia se li acut fer un acudit en què hi surt una imatge del profeta Mahoma, personatge històric que mereix el meu respecte i que és venerat per molta gent, bàsicament musulmana. I em solidaritzo amb ell, no sé qui és ni massa les seves intencions, perquè només hi vull veure algú que va voler fer sonriure o criticar determinades situacions amb un dibuix que, ho digui qui ho digui, no té la intenció ni de ridiculitzar, ni d'insultar, ni de buscar el sarau que s'ha muntat. Sobretot en un dibuix publicar ara ja fa més de 4 mesos...

Reconec que com a cristià no puc criticar, sense que m'esquitxin justament, que el fanatisme religiós arribi als extrems que estem veient en diferents mitjans. Però fins i tot quan hi havia gent, i no fa gaire, que beneïa les execucions i els desmans dels vencedors d'una guerra civil que van fer molt seva. I els efectes perduren quan s'escolten alguna emissora episcopal, propietat dels bisbes, vaja, convidar a la santa creuada contra els nacionalismes perifèrics en nom de la (sagrada) unitat de la Pàtria (en majúscules, com Déu). No vull pensar que passaria si aquesta ràdio fos d'un grup d'Imans i des de les seves ones es defensés el retorn a un Al-Andalus culturalment molt superior a les essències copenianes (que no coperniquianes, ja que per alguns la terra encara és plana, com el seu encefalograma...). Bé, doncs malgrat això, la veritat és que fins i tot en aquestes èpoques més fosques hi havia cristians que dissentien i desaprovaven aquestes accions, tot i que privadament sovint (la dissensió i el càstig caminaven plegats). Així doncs, no veig just posar en el mateix sac tots els musulmans. Al cap i a la fi, habiten uns països on els seus governs se semblen a alguns que vam patir per aquestes contrades no fa tan de temps, i per tant dissentir del fanatisme oficial pot fer perillar les seves vides. De fet, si se'm permet, quan va morir Franco van desaparèixer molts franquistes. Espero que no hagi de morir ningú, però d'alguna manera... no tothom sembla ser igual tampoc per aquelles contrades orientals.

Per això, avui, em sento musulmà. Un musulmà que potser no s'atreveix a fer bromes amb el seu profeta, però que considera més important apartar la seva religió de l'11-S, o de l'11-M, o de qualsevol forma de violència. Perquè l'Alcorà, com la Bíblia dels cristians, diu el que volguem sentir, tot depèn de la pàgina que triem i, naturalment, de qui ens la interpreti.

Musulmà i danès... mala peça al tel·ler pels temps que corren o, per què no, un futur imperfecte... avui. Temps al temps.

Nota final: per als grans crítics de les religions, si us plau, no oblidin que persones com Stalin, Lenin o Mao van pelar molta gent abans del que es triga a dir amèn Jesús. Què sols es trobaran quan no tinguin religió a la que culpar (com altres quan no en tinguin una per aprofitar-se'n, és clar...). A veure si tots plegats ens deixen en Pau... Déu meu.