L'aqüeducte del temps

Som a l'aqüeducte puríssim de la Constitució. De fet ja som a dissabte, de manera que ja hem travessat el seu equador. Des de dimecres a la tarda que sóc al llit amb l'esquena fent-me la punyeta -aquest dilluns em faran una ressonància que constatarà que som uns hipocondriacs tant la meva esquena com jo-. El que em sap més greu és que havíem de sortir amb els nens a Port Aventura i no hi hem pogut anar. Ens hem quedat tots a casa. Sap greu sobretot per ells, i per tots quatre perquè ho haguéssim passat bé tots quatre. Sí, de fet va ser una destinació que els hi devíem des de l'estiu, i ara, entre el mal temps i l'esquena... res de res de nou (curiosa construcció monosil·làbica).

M'agrada pensar que de temps sempre en tenim (no entenc la frase "No tinc temps"). Aquests dies estem ocupant el temps amb lectura, jocs, tele, ordinador... què hi farem! No és el millor que podíem fer potser, però vés per on, "la nave va".

Sobre això del temps hi veig una de les respostes a la felicitat (la pregunta és com ser feliç, no?). La gent feliç és conscient que ocupa el temps amb allò que fa. Fins i tot bona part del temps el passa fent alguna cosa que li agrada, encara que no ho hagi triat massa lliurement. La tercera premisa és que no gasta temps en pensar el que podria està fent (sí en tot cas en el que després farà, que és diferent).

Posem per exemple anar a treballar. Anar a treballar és una opció -ho és- que, com sempre que triem, significa renunciar a dedicar aquest temps a fer altres coses. Clar que, treballar, després ens pot permetre de triar, amb més recursos -i no només econòmics- allò que volem fer després. Aprecio les vacances perquè treballo, tant com arribar a casa després d'una llarga jornada i ocupar el temps amb els de casa. El problema seria que el temps es confonguin, que es creuin, que s'envaeixin... De fet, cal entendre que no són tan independents, però que és sa delimitar-los. Això em fa pensar en la teoria de les dues maletes. Quan vaig a escola deixo la maleta de la família a la porta -sobretot quan entro a l'aula-. Quan hi surto, deixo la maleta de l'escola i recullo l'altre. Si creus en això, les interferències i els contactes seguiran existint, no som màquines, però els controlarem millor. Dedicarem els temps quan decidim, i conscients que ho fem. Els qui treballem amb persones, i amb una feina tan vocacional, potser ho tenim més complicat a priori. Però és possible.

Recordo el cas dels cirurgians. Si es deixessin portar pels sentiments quan perden un pacient a les 10 del matí, començaria a perillar la salut del pacient de les 10.30 h. Per a fer bé la seva feina, per a poder estimar millor els seus fills, cal que sàpiguen en cada moment on és cada maleta...

I quan es treballa, especialment si hom té la fortuna de tenir una feina com la meva, cal gaudir de tots aquells moments que tan valen la pena. Sí, hi ha moments on consta veure-hi el costat positiu, però és més incapacitat meva de no veure'l que no pas que no el tingui.

L'única cosa a la que no li veig el costat positiu és la mort. Sóc cristià i convisc amb una religió que em parla de resurrecció mentre dramatitza i glorifica la mort -el nostre símbol és una creu, no el cel-. Potser per això no li veig la gràcia a la mort, segurament perquè no hi veig com aprofitaré el temps quan em mori... Bé, també és veritat que penso que no tot s'acaba aquí -seria un acudit molt cruel-.

I aquests dies el temps hem decidit dedicar-lo al que hem fet perquè, suposo que es nota, crec en la nostra llibertat de triar allò que fem. Sí, ja sé que si no fos per l'esquena avui seria a Tarragona d'aqüeducte, però allò que hem triat com a alternativa també ens plau. De fet podia haver triat tres dies mortificant-me, mortificant els del meu costat i fent una tirallonga de greuges contra la mala fortura i la infelicitat...

En aquesta vida ens passen moltes coses que costa entendre i suportar. I de tant en tant en rebem alguna mostra que, sovint, compartim també amb els nostres éssers més propers. No és motiu un aqüeducte frustrat -o no- per montar un circ de lletanies melanconioses sobre aquest temps passat.

I si pogués tornar enrera? Doncs tampoc. No dedico el meu temps, sobretot el que és compartit amb altres, en pensar el que podia haver estat. M'agrada més viure avui i dedicar-me a pensar en el que faig i faré. I el que em fa més feliç: pensar en el que fem i farem.

Carpe diem.

De l'olivera de Mallorca al cedre del Líban

Estem estiuejant la família a Alcúdia un any més gràcies a la generositat dels tiets Jaume i Maria. Qualsevol pot imaginar si no els coneix una parella que passa els seixanta i veu com els anys van passant. Doncs els anys passen, però ells dos els van arreplegant sense deixar de treballar l'hort, anar a voltar i fer una vida que mereixen tan com sanament envejo. És clar, que bé se l'han guanyada a base de treballar i pencar quan els va tocar. El que més els caracteritza és el seu humor, àcid, punyent, primari a vegades i murri d'altres. Se les etziven un a l 'altre i ens esquitxen tot rient, i criden força quan ho fan. Clar que cridar cal cridar sempre, ja que la tieta està bastant sorda, tot i que quan li interessa sempre hi sent...
Recordo que una vegada la tietat veia a la tele escoltava la missa de diumenge. És molt piatosa, resa el rosari però, gràcies a Déu -he he he- té un sentit de l'humor i unes ganes de viure que l'allunyen de ser cap beata. Doncs mentre veu la tele porta els auriculars inalàmbrics posats per escoltar-la. Llavors es va llevar per anar un moment a la cuina, moment que van aprofitar els nostres fills per canviar a un canal per veure si feien dibuixos... De cop i volta van començar a sentir sorpresos i espantats uns crits i renecs de la tieta que venia corrents de la cuina preguntant qui li havia tocat sa tele... En Marc i en Pol encara riuen quan ho recorden, però quan va passar, tenien 7 i 9 anys, van endur-se un ensurt que els va fer sortir corrents!!!
Del tiet, en podria explicar moltes, com que és un pallasso que les ha vist de tots colors i encara conserva l'humor de fer sonriure i riure als qui estem al costat.
Penso que són una parella feliç... Home, porten ja més de 60 anys casats! Fan cara de ser molt feliços. Sí, perquè els podem imaginar amb una edat, però en realitat tots dos en tenen... 87 (la tieta els farà el 8 d'agost).
Són com les oliveres, però amb sonriure incorporat i molt més moviment...
Porto 3 dies ajegut per culpa d'una inoportuna (quan no?) lumbàlgia. Però aquest matí he tornat a llegir notícies sobre el conflicte al Líban i ara marxo a dinar, que em criden (i sense riure massa que trigo més). Del cedre parlaré en un altre moment, avui... l'olivera de Mallorca.

75000 o un milió... Som una nació!!!

Avui hem anat en família a la mani de BCN (o hi havia més gent de comarques que camacos, per cert). Sorprenent (o no) la manca de coincidència en les xifres. Els organitzadors un milió (que després han deixat en 700.000). La guàrdia hurbana (li poso la hac perquè em multin per incívic i segueixin recaptant...) 75.000 (i això que en Clos els hi ha dit que tampoc es passessin retallant). I el millor, TV3, que no ha tret ni una sola imatge de la mani en pla general. És a dir, que no s'ah vist un sol pla de tota la mani al llarg de la Gran Via, fet que ens hagués tret de dubtes...Tanmateix, 75 o un milió, ho hem cridat, som una nació!!!
D'altra banda hagués preferit una convocatòria sense cap partit, em sobraven les sigles (en aquest cas d'ERC). Ja era prou evident que CiU quedava fora (genial jugada Mas per acaronar el poder amb una baixada de pantalons coherent amb l'ideari del partit -Conveniència i Unió-), els socialistes es posaven nerviosos (mira que si el PSOE s'enfada... al PSC li faran pam-pam al culet...), IC ben bé ja no sabem què pensar (podem preguntar a en Saura, que segur que volia i dolia...) i, naturalment, el PP, present a la mani en el record "estimat" de tots els qui hi érem (era un bon dia per recollir signatures a la Gran via, sr. Rajoy). I és que avui havia de ser el dia dels ciutadans i, no ens enganyem, en el fons, 75 o un milió, 4 gats potser per a alguns i una prova immensa d'insatisfacció i sentiment de traició -un cop més- per a altres. Però no és quantitat, és la qualitat d'un poble que, sense ser 6 milions, sí té el sentiment de ser una nació, pesi a qui pesi, i no mereix constar a un preàmbul d'un Estatut que, com a dit el Teatre de Guerrilla, tornarà a casa amb les tapes a més estirar. Sincerament, cada vegada m'estan posant més difícil entendre què és el que guanyo essent espanyol. I ho dic sabent que segurament moriré amb el mateix DNI, no el canviaran, però també amb el mateix cor, i això sí que mai tampoc ens el podran podran canviar: clar i català.

Sóc danès i musulmà

La veritat és que em solidaritzo amb un danès que un dia se li acut fer un acudit en què hi surt una imatge del profeta Mahoma, personatge històric que mereix el meu respecte i que és venerat per molta gent, bàsicament musulmana. I em solidaritzo amb ell, no sé qui és ni massa les seves intencions, perquè només hi vull veure algú que va voler fer sonriure o criticar determinades situacions amb un dibuix que, ho digui qui ho digui, no té la intenció ni de ridiculitzar, ni d'insultar, ni de buscar el sarau que s'ha muntat. Sobretot en un dibuix publicar ara ja fa més de 4 mesos...

Reconec que com a cristià no puc criticar, sense que m'esquitxin justament, que el fanatisme religiós arribi als extrems que estem veient en diferents mitjans. Però fins i tot quan hi havia gent, i no fa gaire, que beneïa les execucions i els desmans dels vencedors d'una guerra civil que van fer molt seva. I els efectes perduren quan s'escolten alguna emissora episcopal, propietat dels bisbes, vaja, convidar a la santa creuada contra els nacionalismes perifèrics en nom de la (sagrada) unitat de la Pàtria (en majúscules, com Déu). No vull pensar que passaria si aquesta ràdio fos d'un grup d'Imans i des de les seves ones es defensés el retorn a un Al-Andalus culturalment molt superior a les essències copenianes (que no coperniquianes, ja que per alguns la terra encara és plana, com el seu encefalograma...). Bé, doncs malgrat això, la veritat és que fins i tot en aquestes èpoques més fosques hi havia cristians que dissentien i desaprovaven aquestes accions, tot i que privadament sovint (la dissensió i el càstig caminaven plegats). Així doncs, no veig just posar en el mateix sac tots els musulmans. Al cap i a la fi, habiten uns països on els seus governs se semblen a alguns que vam patir per aquestes contrades no fa tan de temps, i per tant dissentir del fanatisme oficial pot fer perillar les seves vides. De fet, si se'm permet, quan va morir Franco van desaparèixer molts franquistes. Espero que no hagi de morir ningú, però d'alguna manera... no tothom sembla ser igual tampoc per aquelles contrades orientals.

Per això, avui, em sento musulmà. Un musulmà que potser no s'atreveix a fer bromes amb el seu profeta, però que considera més important apartar la seva religió de l'11-S, o de l'11-M, o de qualsevol forma de violència. Perquè l'Alcorà, com la Bíblia dels cristians, diu el que volguem sentir, tot depèn de la pàgina que triem i, naturalment, de qui ens la interpreti.

Musulmà i danès... mala peça al tel·ler pels temps que corren o, per què no, un futur imperfecte... avui. Temps al temps.

Nota final: per als grans crítics de les religions, si us plau, no oblidin que persones com Stalin, Lenin o Mao van pelar molta gent abans del que es triga a dir amèn Jesús. Què sols es trobaran quan no tinguin religió a la que culpar (com altres quan no en tinguin una per aprofitar-se'n, és clar...). A veure si tots plegats ens deixen en Pau... Déu meu.

Reflejos que sorprenden

Realmente hay reflejos que sorprenden. No parece posible que alguien se enriquezca tanto mientras las personas a las que (dicen) ofrece un servicio se empobrecen un poco más. No, no hablo de los políticos. Me refiero a los bancos. Ayer era el BBVA quien anunciaba una aumento de beneficios un poco superior al IPC (al IPC de Júpiter, claro, donde lo tienen todo grande), cerca de un 40% más. Hoy es nuestra pobre y acosada Caixa la que anuncia un aumento de beneficios superior al 80%. Empiezo a desear que me haga alguien moving, bullying o boicot a mis productos (naturales) para así empezar a sanear mi cuenta corriente, aquejada del mal de un mal equino, que no gallináceo, la gripe hipotecar. Esta gripe toma su nombre del catalán "teca" (comida) y del latín "hipo" (caballo). Claro que algunas leyendas urbanas hablan más bien del singulto que produce ver que la única teca que pronto nos comeremos será la de las mesas del balcón (si no las quemamos cuando nos corten el gas -natural, claro-). Pues bien, es claro que esa imagen de los bancos no ningún reflejo que me pertenezca, por más que lo miro. Nada veo en mi espejo. Y me pregunto por el propietario de tamaña imagen. Quizás es que se trata de una imagen deforme, pero como habrá ido a alguna corporación dermoestética... su imagen no hace sino mejorar día a día. En fin, que tampoco me puedo quejar. Otros no tienen ni espejo, ni teca, ni hipo. Pero que no se confíen, algo les verán que les puedan quitar. Y todo ello, sin duda, en la próxima reunión de accionistas -¿qué accionan?- se verá claramente... reflejado. Lo dicho: un reflejo sin espejo.

Un SOS educatiu: necessitem reforços

La veritat és que després de més de 20 anys aprenent de molts alumnes, companys i companyes començo a pensar que ja no és qüestió que segueixi aprenent (que ho faré igual), sinó que demani reforços. Sé que aniré contracorrent, però no crec que això d’educar sigui més difícil ara que fa uns anys. Instruir sí, instruir i transmetre coneixements sí que està més difícil, però educar... Educar ja era difícil abans, quan alguns ja es dedicaven al més fàcil: instruir. Els alumnes obeïen per força, les regles del joc eren clares i ningú se sortia de la fila, ni instruïts ni instructors.. La possibilitat de rebre, d’una manera o altra, era tal alta com clara. I la família, bé. Gràcies. I encara hi ha algun instructor d’aquells, encara. Però no ens enganyem, que això no va amb l’edat. Conec educadors que voregen la jubilació, i instructors que, mai millor dit, els queda molta mili per fer... fer. Trista paradoxa.
Tanmateix, siguem clars i justos, tinc la sort de compartir aquesta meravellosa feina-vocació-bocació (amb b, sí, com em deia sàviament un profe que vaig tenir) amb més educadors i educadores que instructors. I sort en tenim que en són molts, una enorme majoria. De fet, la nostra feina-vocació-bocació només es pot portar endavant, sense acabar deprimits-emprenyats-enfadatsambelmón, preocupant-nos i estimant els alumnes -els instructors en aquest cas discreparan d'aquest amor-preocupació-respecte, i naturalment respectarem la veu de la minoria-. Però per més educadors i educadores que tinc la sort de conèixer, crec que no puc més que demanar als nostres alumnes que tinguin, alguns d’ells o elles, la vocació primer, i la feina-bocació corresponent després, de preparar-se per ajudar-nos i, arribat el moment, rellevar-nos per llei natural en la nostra tasca.
Sí, necessitem més gent que es prepari per treballar i gaudir d'una professió (que ho és) que els permetrà no només créixer com a persones, sinó ajudar altres, més joves normalment, a fer el mateix. I per això caldrà que es preparin sí, però també que s’ho pensin bé, que ho tinguin molt, molt clar. Qui arribi a voler educar (instruir és més senzill) cal que sigui una persona disposada, com molts i moltes mestres, professors i professores que han tingut, a comprendre que tenim a les nostres mans un bé molt preuat, la infància i la joventut d’una societat que sovint ens girarà l’esquena, no ens reconeixerà els esforços i no sempre sabrà llegir les pàgines que escrivim en el llibre vital de cadascun dels nostres alumnes. Sí, què poètic i, fins i tot, què patètic no entendre que tenim la millor tascar que se li pot encomanar a algú: educar.
De les pedres que trobem a vegades pel camí... doncs com diu la cançó "no em demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un camí ple de promeses, sols un poc de sort," d’il·lusió i d’estimació per allò que fem en nom dels que ho reben.
Del que estic segur és que serà fàcil que en vinguin millors que qui escriu aquestes quatre ratlles (amb els anys la supèrbia inicial esdevé humilitat per la força dels anys). Desitjo que tinguin la sort de tenir mestres com els que he tingut i companys i companyes, molts i moltes, com els que m’han ensenyat i encara aprenc. Pel que fa als alumnes que tindran, tan de bo siguin, si més no, com els que he tingut la sort de conèixer.
Ara bé, sobretot, que no us pugui la bocació a la vocació. Si només voleu una feina, trieu-ne una altra si podeu. Si voleu alguna cosa més... benvinguts, benvingudes i... gràcies per venir. Necessitem reforços.

Alícia: qui mira qui

"Juguemos a que existe alguna manera de atravesar el espejo; juguemos a que el cristal se hace blando como si fuera una gasa de forma que pudiéramos pasar a través. ¡¿Pero, cómo?! ¡¡Si parece que se está empañando ahora mismo y convirtiéndose en una especie de niebla!! ¡Apuesto a que ahora me sería muy fácil pasar a través! --Mientras decía esto, Alicia se encontró con que estaba encaramada sobre la repisa de la chimenea, aunque no podía acordarse de cómo había llegado hasta ahí. Y en efecto, el cristal del espejo se estaba disolviendo, deshaciéndose entre las manos de Alicia, como si fuera una bruma plateada y brillante." A veces nos miramos a un espejo y creemos que su realidad depende simplemente de nuestra presencia. Falacia entre pares. Refleja mucho más mundo del que podamos nunca soñar y sueña reflejos que siempre quisiéramos ver. De hecho, ¿quien nos dice que cuando nos vamos no somos sino reflejo de esa persona que hace un momento nos observaba y, cansada de su reflejo, ha decidido desaparecer y expulsarnos de su realidad? Quizás no llegamos ni a ser su reflejo, quizás ni nos ve ni, qué dolor, nos mira. ¿Puede haber mayor desprecio que sentirnos ignorados por quien suponemos fiel reflejo de nuestro ser? Cruel realidad la del espejo. Pero ahílas peor. Quizás nunca vistas pero siempre presentes. Leídas en una arruga, un pelo mancillado por la edad o una sonrisa frustrada por un recuerdo fugaz. En el fondo, por qué no, somos un recuerdo de cualquier espejo, una ilusión de ése que vimos, un reflejo de lo que no vemos.