Amors assegurats

“Vals més mort, amor!” Sí, realment, amb això de les assegurances de vida que altres poden cobrar si finem, i les hipoteques que hem de pagar si som vius... potser té raó la meva amiga quan li deia això al seu estimat marit mentre aquest assentia tot procurant no ennuegar-se amb el cafè, no fos que pugés de valor de cop...
I és que vivim a un món tan absurd, que paguem pel que pot passar tan com pel que hi passa. Sort que hi estem de pas... D’una banda vivim els deutes passats i presents, i ens endeutem el futur per un si de cas que, d’arribar, no viurem. Brillant, realment brillant.
Només cal recordar el que li deia un altra amiga a una companya: “el meu Enric val molt, molt”. Si us dic que mentre es fregava les mans... No sé, potser pateixo hipocondria asseguradora... Però, us juro que alguna de grossa està passant, n’estic segur. O no estic segur? Bé, per si de cas aquesta tarda tinc hora amb el meu agent per augmentar la pòlissa, que m’ha dit la dona que amb el que li donarien... valc tan viu com mort, i no vol ser la riota de les seves amigues si em passés res. I clar, jo, obedient, cap a la companyia. Això sí, m’ha dit que vagi en taxi i torni a peu. Què estrany, no? O no, no sé, no n’estic segur. Normal, coses meves, la hipocondria... Click.

Maltractes sense vida

Silenci. Ja no sent sinó el record. La porta ha quedat mig oberta. Delata amb la inèrcia d'un moviment agonitzant que algú acaba de sortir.

Sortir? Fugir. Sempre fugen els forts. Els febles resten enrere. Arraulits. Somicant. Mirant la porta de sortida, tot esperant que es tanqui i així comprendre perquè resten immòbils, sense esma de partir.

Partir? Enganyar-se. Quan una víctima fuig sovint canvia el context del seu patiment, de la seva desgràcia. Però, essent víctima, hi troba nous botxins, nous torturadors de la seva trista vida.

Vida? Estada. Hi qui només roman per aquí o per allí. Com ella. Estesa i estomacada mentre vol aixecar-se per tancar la maleïda porta i sentir-se segura.

Segura? Temerosa. Temerosa que torni de nou per haver oblidat llençar-li algun objecte més, algun cop més o, el pitjor, algun improperi més que li recordi que és de la seva propietat.

Propietat? Pis. El pis on ara jeu i que van comprar tot pensant en tenir junts un futur.

Futur? Fotuda. I enganyada,. I rendida davant una realitat que no és sinó l'antítesi de tot allò que un dia va gosar somniar.

Somniar? Fugir.

Fugir enganyada en l'estada temerosa en un pis fotuda per no poder fugir.

Tot per no partir en vida ver la segura propietat d'un futur.

Hispanitat i plou... A mullar-se

En realitat no sé quin sentit tenia per als qui ho celebren la desfilada militar i la celebració d'aquest 12 d'octubre. Ja porten fent hispanitat des què va començar tot això de l'estatut, que en el fons és la cosa més light de les light a les que podríem aspirar. Ja fa vint anys deia a les aules, el llibre de text també, que vivíem als països catalans. Llavors, també hi havia oposició, però ara ja ni ho diuen els llibres ni ho defensen els electes (si més no en veu alta). No importa. Ni m'importa. Ho puc entendre. El que no entenc és la impunitat de la postura carpetovetònica de la caverna mediàtica (i sé que quan escric això ja se'm posicionarà més d'un). Si en comptes de Catalunya es parlés d'una colònia els comentaris serien els mateixos. Què s'han pensat aquests indígenes! A on van? Qualsevol dia...
Bé, doncs bona part dels indígenes, si ens creiem això de la democràcia, han triat a través dels seus representants legals, una forma de ser. De fet, han escrit el que són. No és tan terrible.
La llei de punt final, la tàbula rasa que va ser la transició amb els franquistes, la negació de criminals de guerra després de 40 anys de dictadura ha originat que a nivell d'educació encara existeixin tics mesetaris i perifèrics no corregits. Que n'hi per a tots.
Aquest estatut, més enllà del paper i del contingut, és una oportunitat d'entesa. I, si més no, ja està sent una oportunitat per a treure màscares. O no és una màscara el que porten alguns dirigents de signe contrari amb una coincidència nacionalista notable? Nacionalista espanyola, és clar. I no és dolent que la tinguin. I és clar que és lícit que la mostrin. Però ni és bo ni és lícit que pensin que són els únics en mostrar el seu sentiment nacional. I aquest és el problema. No van ser educats realment en democràcia. No hi creuen.

Per acabar. No parlin de la Constitució. Respetint-la. Mirin un diccionari, el de la Academia de la Lengua Española val. Busquin nación. Després mirin Catalunya. Quin és el problema?

Una immigrant més

Va néixer en un petit poblat, dins una petita illa. Als 14 anys el cap de la tribu, en diríem que el cacic, la va fer casar amb el seu fill. Al 16 ja havia perdut una criatura (va néixer cega i va viure poc) i ja havia tingut un fill. Als 20 va fugir una nit fosca com la seva vida per no tornar mai més.

En arribar a l'illa més gran de l'arxipèlag va obrir els ulls i durant un temps va descobrir alguns colors, fins que novament, el passat la perseguia, tot es va tornar blanc i negre. Va haver de fugir de nou. Aquest cop cap al continent. Deixava enrera un passat que s'hagués estimat més no viure. De fet, un cop va tocar terra, va prometre's no tornar a parlar-ne en molts anys. Van ser molts, certament.

Els records estaven tintats de por, d'humiliacions, de silencis... Però se'n va sortir. Ella se'n va sortir mentre altres s'ofegaven en un mar de desesperança.

Els seus petits ulls, sempre brillants, van viure molts colors en els anys següents. Amb ajut de bona gent, treballant i navegant sovint contracorrent, va aconseguir afegir noves paraules en el seu vocabulari vital: família, felicitat, amor, futur, respecte, pau...

Sí, és la història d'una pobra immigrant. Una de moltes. No va ser fàcil. Immigrant, dona... Però veig la seva cara i els seus ulls aquests dies pels carrers de Barcelona, o als de Melilla, o als de Ceuta... La seva pell era més blanca, però poques diferències més en els somnis,malson i esperances mutilades en uns ulls, més foscos, que aquests dies em recorden els que, un dia va tenir ella, la meva àvia Margarida (Eivissa 1899 - Barcelona 1983).

Ens falla la memòria

Pot canviar el color de la pell. la guerra de la que fugim, la fam quepatim, la violència a oblidar o els somnis de tenir simplement unavida digna... Tot plegat ho hem viscult aquí, al nostre país, i no fatants anys. Alguns en som fills, i la majoria som fills d'una o altraimmigració. Potser no tenim la pell tan fosca, però els nostres paresens van parlar de la guerra, del pa negre, dels exiliats i de com undia van arribar a Catalunya per deixar de somniar i començar a viure.Ara, estómac ple, ens falla la memòria...

I per què no rosa?

Després de patir els imponderables internàutics i veure com el meu blog desapareixia en la immensitat de la xarxa amb el meu (ex) servidor (sic) de Servidores.com (RIP). I escriure això em recorda que encara que diguin alguns, i la seva part de raó tenen, que la realitat no existeix (però sí que hi és), el que veig clar és la quantitat de parèntesis que ens envolten. Cada passa que fem sembla acompanyada d'aquest aclariment ara supreflu, ara necessari, altrament imprescindible per al nostre ego explicatiu i vital. I clar, potser el parèntesi és la vida. Potser som un parèntesi de la realitat on punts i comes no són sinó els veritables substantius sense verb i amb una inflació adjectiva notable. En fi, que vist el que hi ha, per què no utilitzar el rosa?