Amors assegurats

“Vals més mort, amor!” Sí, realment, amb això de les assegurances de vida que altres poden cobrar si finem, i les hipoteques que hem de pagar si som vius... potser té raó la meva amiga quan li deia això al seu estimat marit mentre aquest assentia tot procurant no ennuegar-se amb el cafè, no fos que pugés de valor de cop...
I és que vivim a un món tan absurd, que paguem pel que pot passar tan com pel que hi passa. Sort que hi estem de pas... D’una banda vivim els deutes passats i presents, i ens endeutem el futur per un si de cas que, d’arribar, no viurem. Brillant, realment brillant.
Només cal recordar el que li deia un altra amiga a una companya: “el meu Enric val molt, molt”. Si us dic que mentre es fregava les mans... No sé, potser pateixo hipocondria asseguradora... Però, us juro que alguna de grossa està passant, n’estic segur. O no estic segur? Bé, per si de cas aquesta tarda tinc hora amb el meu agent per augmentar la pòlissa, que m’ha dit la dona que amb el que li donarien... valc tan viu com mort, i no vol ser la riota de les seves amigues si em passés res. I clar, jo, obedient, cap a la companyia. Això sí, m’ha dit que vagi en taxi i torni a peu. Què estrany, no? O no, no sé, no n’estic segur. Normal, coses meves, la hipocondria... Click.