L'aqüeducte del temps

Som a l'aqüeducte puríssim de la Constitució. De fet ja som a dissabte, de manera que ja hem travessat el seu equador. Des de dimecres a la tarda que sóc al llit amb l'esquena fent-me la punyeta -aquest dilluns em faran una ressonància que constatarà que som uns hipocondriacs tant la meva esquena com jo-. El que em sap més greu és que havíem de sortir amb els nens a Port Aventura i no hi hem pogut anar. Ens hem quedat tots a casa. Sap greu sobretot per ells, i per tots quatre perquè ho haguéssim passat bé tots quatre. Sí, de fet va ser una destinació que els hi devíem des de l'estiu, i ara, entre el mal temps i l'esquena... res de res de nou (curiosa construcció monosil·làbica).

M'agrada pensar que de temps sempre en tenim (no entenc la frase "No tinc temps"). Aquests dies estem ocupant el temps amb lectura, jocs, tele, ordinador... què hi farem! No és el millor que podíem fer potser, però vés per on, "la nave va".

Sobre això del temps hi veig una de les respostes a la felicitat (la pregunta és com ser feliç, no?). La gent feliç és conscient que ocupa el temps amb allò que fa. Fins i tot bona part del temps el passa fent alguna cosa que li agrada, encara que no ho hagi triat massa lliurement. La tercera premisa és que no gasta temps en pensar el que podria està fent (sí en tot cas en el que després farà, que és diferent).

Posem per exemple anar a treballar. Anar a treballar és una opció -ho és- que, com sempre que triem, significa renunciar a dedicar aquest temps a fer altres coses. Clar que, treballar, després ens pot permetre de triar, amb més recursos -i no només econòmics- allò que volem fer després. Aprecio les vacances perquè treballo, tant com arribar a casa després d'una llarga jornada i ocupar el temps amb els de casa. El problema seria que el temps es confonguin, que es creuin, que s'envaeixin... De fet, cal entendre que no són tan independents, però que és sa delimitar-los. Això em fa pensar en la teoria de les dues maletes. Quan vaig a escola deixo la maleta de la família a la porta -sobretot quan entro a l'aula-. Quan hi surto, deixo la maleta de l'escola i recullo l'altre. Si creus en això, les interferències i els contactes seguiran existint, no som màquines, però els controlarem millor. Dedicarem els temps quan decidim, i conscients que ho fem. Els qui treballem amb persones, i amb una feina tan vocacional, potser ho tenim més complicat a priori. Però és possible.

Recordo el cas dels cirurgians. Si es deixessin portar pels sentiments quan perden un pacient a les 10 del matí, començaria a perillar la salut del pacient de les 10.30 h. Per a fer bé la seva feina, per a poder estimar millor els seus fills, cal que sàpiguen en cada moment on és cada maleta...

I quan es treballa, especialment si hom té la fortuna de tenir una feina com la meva, cal gaudir de tots aquells moments que tan valen la pena. Sí, hi ha moments on consta veure-hi el costat positiu, però és més incapacitat meva de no veure'l que no pas que no el tingui.

L'única cosa a la que no li veig el costat positiu és la mort. Sóc cristià i convisc amb una religió que em parla de resurrecció mentre dramatitza i glorifica la mort -el nostre símbol és una creu, no el cel-. Potser per això no li veig la gràcia a la mort, segurament perquè no hi veig com aprofitaré el temps quan em mori... Bé, també és veritat que penso que no tot s'acaba aquí -seria un acudit molt cruel-.

I aquests dies el temps hem decidit dedicar-lo al que hem fet perquè, suposo que es nota, crec en la nostra llibertat de triar allò que fem. Sí, ja sé que si no fos per l'esquena avui seria a Tarragona d'aqüeducte, però allò que hem triat com a alternativa també ens plau. De fet podia haver triat tres dies mortificant-me, mortificant els del meu costat i fent una tirallonga de greuges contra la mala fortura i la infelicitat...

En aquesta vida ens passen moltes coses que costa entendre i suportar. I de tant en tant en rebem alguna mostra que, sovint, compartim també amb els nostres éssers més propers. No és motiu un aqüeducte frustrat -o no- per montar un circ de lletanies melanconioses sobre aquest temps passat.

I si pogués tornar enrera? Doncs tampoc. No dedico el meu temps, sobretot el que és compartit amb altres, en pensar el que podia haver estat. M'agrada més viure avui i dedicar-me a pensar en el que faig i faré. I el que em fa més feliç: pensar en el que fem i farem.

Carpe diem.