Deixem en pau els vius

Fa cosa de pocs dies vaig assistir a un funeral. Jove, tan jove com què tenir la meva edat me'l feia veure encara més jove per proper. Deixa dona i fill. En aquell funeral vaig haver de llegir quatre paraules sobre ell. Aquelles quatre ratlles que qualsevol que ens acaba d'abandonar, i més de forma sobtada, mereix. Dies després la vida segueix, almenys la dels que quedem. Però realment mai res és igual. Estic trasbalsat pels esdeveniment posteriors. Tant que no els explicaré. I això, en blog, és políticament incorrecte. Potser. Només sento. Sento ràbia per veure com hi ha algú que no entèn res i només plora. Com les seves llàgrimes són vidres que es trenquen en mil bocins en tocar la realitat. I penso en qui encara no sap, perquè per més que li diguin no ho sap, que ha perdut el pare. I juga, i riu, i parla, i mana. Sí, mana i ordena malgrat no tenir ni deu anys. En realitat és la vida qui li ha manat que creixi quan tot just ell demanava seguir jugant a fet i amagat amb el seu pare. Els jocs a vegades es tornen cruels, però no hi ha res més cruel que ser impotent observador del dolor dels altres. De fet, el dolor mai és de ningú, però pertany a qualsevol que obri els ulls. Viure sense dolor és un engany. Només qui ha patit sap apreciar en tot el seu valor el temps fugisser de la felicitat, de les mirades complices dels amants, del sonriure dels nostres fills, de la carícia coneguda i de la mà amiga que cal saber prémer amb la força i el convenciment que els moments passats no tornen, però, malgrat tot, el present no és més que el decés d'un futur imperfecte, tan impecfecte com el nostre verb. Imperfectes som. Potser només el dia del nostre funeral ens dibuixen en un esbós amorós que només pretèn consolar uns instants, uns instants de dolor que deixaran pas al temps, que no s'atura. I el temps mai viatja sol. Va amb nosaltres. De fet existeix amb nosaltres. Som les agulles repetides de cronos que es mouen sobre una esfera que anomenem Terra, i fins i tot casa. Hi ha qui no tornarà a casa. I segurament la casa ja no existeix. Però em nego a pensar que hi ha dues persones que no tenen futur, per imperfecte que sigui i, sens dubte, per impossible que algú entengui res del que he dit. No pretenia explicar, només compartir un bocí d'impossible realitat, de simple... vida. Carpe diem i honor als vius!